La flauta que pensa
El filòsof Arthur Schopenhauer tocava la flauta. Per aquest pensador pessimista, la música era la manera de sortir del món, alliberar-se de la dèria infinita del desig i de la servitud corpòria, i així entrar en contacte amb certs misticismes de comunió transcendent. Schopenhauer ha estat un dels autors filosòfics més llegits i influents en la història literària moderna; la seva empremta és present en Proust, però arriba fins a Houellebecq, passant per Beckett, Mann, Baroja o Sándor Márai.
Ferran Sáez Mateu es dedica a la filosofia i a la flauta, o a la música també en un sentit que va més enllà d’aquest escapisme metafísic dels esteticistes poc o molt decadents. Sáez pensa la música com a forma de coneixement, doncs, o és capaç almenys de fer-nos veure de quina manera, amb la música, es pot pensar, sentir, veure o, més aviat, ‘acaçar la boira’, que és el títol del seu darrer llibre, acabat de sortir a l’editorial Pòrtic.
Acaçar la boira és, en principi, un llibre de memòries, les d’un pensador que s’ha proposat rescatar el sentit d’una infantesa al Segrià durant els anys setanta del passat segle. A partir d’aquí –una excusa clàssica– Sáez fa un llibre musical, que avança al ritme d’una pavana, i que ell sap portar allà on vol a través de les digressions d’un pensador que assaja, més que com un filòsof estoic, com un músic que tempteja amorosament un instrument o les possibilitats d’una melodia.
El resultat –m’hauran de creure– és un llibre libèrrim, d’una lucidesa sovint esparverant, i que es llegeix amb l’agraïment que sempre encomana la millor literatura. Cal molta traça per fer un llibre en el qual cap absolutament tot; Sáez ha sabut portar el discurs a un altre nivell, i tant pot fer-nos riure amb un record hilarant com commoure’ns amb la descripció d’una viola de gamba –o d’un cadàver. Als adeptes a la seva prosa ens encanta veure com li sap treure punta a tot, i aquí tant pot discórrer sobre macrodiscoteques de províncies com sobre Aristòtil, o parlar-nos de préssecs, d’ideologies, de sèries de televisió o d’expressions dialectals mig perdudes del Segrià. Com sempre, la prosa d’aquest autor ens serveix per entendre què ha passat en aquest país en les últimes dècades, o com, des d’una perspicàcia un punt foteta i alhora a bastament documentada, es poden marcar les línies que defineixen el febril món d’avui.
Amb l’esperó dels records, el filòsof pensa i es deixa emportar per les seves raons i cavil·lacions amb una llibertat exemplar, que dialoga sorneguera amb ella mateixa, i que té tant de memòria col·lectiva –i vintage– com de confessió bonhomiosa. L’autor té un talent per a l’inefable, per a allò fins i tot impensable, que en principi faria de mal casar amb l’actitud filosòfica, però ens costaria trobar algú més sensat i alhora més tocat per la voluntat de donar forma a allò que s’esmuny. S’endevina una lucidesa terminal, que en cap cas és dramàtica ni patidora, com si hagués pres al peu de la lletra allò que filosofar és 'aprendre a morir'. Que Déu, o Qui Sigui, ens el guardi per molts anys; sempre serà un gust per als lectors perspicaços tornar a assistir a un desplegament d’intel·ligència tan irresistible.
