El fil que ens cus
L’esperàvem; i no ens ha decebut. Per tercera vegada, en Rafel Nadal ens ha permès entrar a dins de la casa familiar i retrobar els personatges i els escenaris que ens va presentar a Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. Ara, però, l’autor, el número sis d’aquella família nombrosa gironina, se’ns presenta enderiat pel desig –gairebé l’obligació– de preservar la memòria. Tres motius fan que aquesta voluntat s’hagi tornat prioritària: la pèrdua de la veu de la mare, la consciència de la seva pròpia fragilitat i el desig de perdurar en la memòria dels seus nets. Amb aquests elements, en Nadal trena un cistell que va omplint de records, de lèxic familiar, de consells rebuts i cedits, de penediments i, sobretot, de tendresa. Un fermall meravellós per a la seva trilogia.
Llegint-lo he recordat l’escriptura adolorida de Simone de Beauvoir acomiadant-se de la seva mare a Una mort molt dolça i les sàvies reflexions de Kallifatides a Mares i fills. En Nadal escriu impulsat per la impotència que li provoca el silenci forçat de la seva mare. En un intent desesperat per mantenir-hi encara una última conversa, el fill agraeix a la mare l’opció valenta de donar llibertat d’elecció als fills –que li han sortit descreguts i d’esquerres–, li demana disculpes si en els darrers temps no s’hi ha acostat prou, li ret homenatge pel paper central que la mare ha ocupat durant tants anys en una família tan peculiar.
La malaltia de la mare, la mort del pare i d’un germà, els seus propis problemes de salut, fan escriure a en Rafel Nadal el següent: “La mort ha agafat forma d’una llista implacable. I jo en formo part”. Quan estava immers en aquest sentiment angoixant, la corda on agafar-se per sortir-ne li va arribar des d’on menys podia esperar. Fent d’avi, l’autor porta els seus nets al cinema a veure Coco. L’argument: després de la mort hi ha una segona vida, que s’allargarà mentre al món real algú recordi les persones traspassades. En Nadal decideix, doncs, dedicar-se en cos i ànima a crear records, a llegar tradicions, a recuperar paraules, a tot allò que faci possible la seva ambició: que un dia llunyà, quan ell ja no hi sigui, “les paraules retrobades els faran pensar en mi i asseuran el meu record a la seva taula”.
I heus aquí com, preparant aquest regal-llegat per als seus nets, el Rafel Nadal escriptor fa extensiu el seu present a les noves generacions. Recupera paraules, frases fetes ("Si hi poseu la mà a sobre ho trobareu a sota"), tradicions (les fogueres de Sant Joan, les catifes de flors, el tió), menjars (botifarres dolces amb torradetes caramel·litzades), lèxic mariner (estrops, escàlem, arjau), un devessall de coneixements que de cap manera s’hauria de perdre.
Els lectors que vam llegir Quan érem feliços recordem amb un somriure els àpats multitudinaris de la família Nadal els dissabtes. I és per això que, segurament, us emocionarà tant com a mi un episodi que s’inclou en aquest Quan s’esborren les paraules. L’autor narra com un vespre l’autor visita la seva mare, ja reclosa en el silenci al qual l’ha condemnat la malaltia. La cuidadora li porta el sopar i ell observa la seva mare, que s’empassa les verdures triturades. “M’ho mirava de lluny, content de veure que menjava amb gana però corprès per la soledat d’aquella gran taula buida, que semblava esperar l’arribada dels comensals, de tots nosaltres, per tornar a la vida”. Una altra vegada la taula, el símbol de la família per excel·lència, ara el símbol de la soledat.
Després d’haver-lo llegit, comparteixo amb en Rafel Nadal aquest desig íntim: que puguem seure a la taula dels nostres nets i besnets quan ja no hi siguem. Si ells ens recorden, nosaltres encara hi serem.
