Felipe González o Juan Palomo?
L’expresident del govern espanyol Felipe González ha irromput en l’actualitat política amb una entrevista en pròpia porta. Cap mitjà de comunicació ha sol·licitat la seva presència. És un soliloqui dissenyat per ell mateix per incidir en l’estat d’opinió i les negociacions del PSOE amb Junts. Només cal veure el segell de la Fundación Felipe González que avala la propietat de les imatges en el marge superior dret de la pantalla. El vídeo, a YouTube, té un títol anodí: Felipe González reflexiona sobre la situación política actual. La intervenció comença in medias res, fulminant els preàmbuls lògics d’una presentació: “Yo hoy quiero decir que ante el crecimiento de actos violentos, de manifestaciones que desbordan los límites de la convivencia, quiero hacer un llamamiento a la serenidad”. Una càmera ofereix un pla general i l’altra un primer pla amb un resultat inquietant: Felipe González mira directament a càmera, com si parlés directament amb l’espectador. Els titulars que deixa anar González queden emmarcats en aquest pla més tancat.
El polític, assegut en una butaca, parla sol. O més ben dit, l’edició n’ha eliminat l’interlocutor. És obvi que inicialment hi devia haver algú que li llançava les preguntes. Unes preguntes suposem que escollides pel mateix Felipe González per poder desenvolupar sense entrebancs tots els punts que a ell li interessava comentar. Però en el muntatge final s’han esborrat les preguntes, no hi ha rastre del diàleg. És un monòleg construït només a partir de les seves intervencions. Això crea una oralitat estranya del discurs. La reflexió desemboca en una vehemència intermitent que fins i tot el porta a imaginar-se altres potencials interlocutors. Quan parla de les negociacions amb el que ell considera “los extremos del espectro político” fins i tot s’hi dirigeix directament: “Usted lo que pretende no es que yo reconozca que es una nación. Pretende que rompa la cohesión y la unidad del Estado-nación España”. A mesura que avança el soliloqui, es guanya en apassionament. Cada vegada hi ha més instants en què desenganxa l’esquena del respatller de la butaca per abocar-se cap a la càmera. És simptomàtic que, en 27 minuts de monòleg, no mostri cap preocupació pels símbols feixistes que es brandaven davant de la seu del PSOE.
Felipe González ha fet honor a Juan Palomo, “yo me lo guiso, yo me lo como”. Irromp en l’actualitat apel·lant a una nova convocatòria d’eleccions. I contribuint així a desestabilitzar encara més la investidura de Pedro Sánchez. Sense mitjà que ho avali, sense interlocutor, sense preguntes i sense precedents d’aquest tipus de soliloquis des d’aquesta Fundació, fins i tot mirant a càmera en alguns moments com si tingués un caràcter oficial, cal plantejar-se al servei de qui i de quins interessos Felipe González ha fet aquesta compareixença.
