09/02/2021

Èxit diplomàtic de Josep Borrell

2 min

Que el conflicte de Catalunya amb Espanya (i els abusos autoritaris de l'estat espanyol, començant per l'existència dels presos polítics pel referèndum de l'1-O) serveixi d'argument per a un govern autoritari com el rus no és res que en principi hagi de fer gràcia ni alegrar a ningú. Ara bé: l'incident protagonitzat la setmana passada a Moscou per Josep Borrell, en l'exercici del seu càrrec d'alt comissionat de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, ha tingut conseqüències diverses. 

Per exemple, ha servit per tornar a constatar com són d'àrides i esquerpes les relacions entre Rússia i la Unió Europea: al llarg dels anys, Putin ha elevat a la màxima potència un nacionalisme rus que mira la UE per damunt de l'espatlla, amb la seguretat que li concedeix el fet de posseir el monopoli del gas (per bé que Bulgària i Croàcia han cercat i trobat noves formes d'abastiment que poden rompre aquest monopoli), mentre que la Unió ha anat persistint en el seu procés d'empetitiment enfront dels EUA, la Xina i Rússia. Tot això es va veure en la forma com el ministre d'Exteriors rus, el tecnòcrata Serguei Lavrov, es burlava sense miraments i davant del món sencer de l'alt representant europeu, un nacionalista espanyol especialment recalcitrant com és Borrell. Als russos —com a molts altres països, però els russos, a més, ho demostren— els fa riure el nacionalisme espanyol, amb les seves ocurrències i els seus deliris de grandesa, com va quedar palès el passat mes d'octubre, quan l'ambaixada russa va fer diversos tuits enfotent-se d'una investigació judicial basada en el suposat enviament de deu mil soldats russos per ajudar Carles Puigdemont a materialitzar la separació de Catalunya respecte d'Espanya l'any 2017. Les bromes eren cruels, però hem de subratllar que no provenien d'humoristes sinó del compte oficial de l'ambaixada de Rússia a Espanya.

També ha servit, l'incident, per tornar a veure repetit l'esquema de la trajectòria de Josep Borrell, basat en les sortides de to, les inconveniències, les ficades de pota, les topades amb uns i altres i, en definitiva, els conflictes gratuïts de tota mena. Un seguit d'habilitats que el converteixen en la persona idònia per estar al capdavant de la diplomàcia espanyola, primer, i de l'europea, després: ho testimonia el fet que el seu viatge a Moscou sigui qualificat obertament de fracàs per una cinquantena d'eurodiputats. És significatiu, també, que Brussel·les hagi d'emetre un comunicat per negar que es puguin establir paral·lelismes entre la situació de l'opositor rus Navalni i la dels presos polítics catalans. Vol dir que Espanya segueix sent un soci important de la Unió Europea pel seu volum, però extremadament problemàtic per la seva incapacitat d'adaptar-se plenament a la democràcia: això darrer no ho diem ja nosaltres, sinó que ho reconeix fins i tot un vicepresident del govern d'Espanya, Pablo Iglesias, entrevistat per l'ARA. Borrell, per la seva banda, sempre pot citar Eduardo Marquina: “España y yo somos así, señora”.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats