Europa antixenòfoba
Aquest cap de setmana passat hi ha hagut manifestacions multitudinàries a Alemanya contra el partit AfD, Alternativa per a Alemanya, que està en expansió pel que fa a intenció de vot a les enquestes i que ha endurit el seu discurs xenòfob i antiimmigrants (i que no s'estalvia luxes neofeixistes com reivindicar el llegat del Tercer Reich). També hi ha hagut manifestacions importants a França (ja fa setmanes que duren) contra la nova llei d'immigració de Macron, que representa un altre enduriment en la legislació sobre aquesta qüestió que el president francès ha hagut d'aprovar de la mà de l'extrema dreta, mentre sobreactuava escarafalls de suport a Gérard Depardieu. Al Regne Unit, el primer ministre Rishi Sunak ha encès el debat social anunciant, també, una involució de la política migratòria amb una llei que permeti deportar migrants en avió a Ruanda: Sunak s'aferra a aquest anunci per mirar de remuntar unes enquestes electorals que se li presenten adverses. És possible (una suposició) que, després del gran fiasco del Brexit, els britànics se sentin previnguts contra les solucions màgiques conservadores i ultraconservadores.
La contestació social que troben els projectes polítics xenòfobs o supremacistes als països esmentats no és la que es viu a Espanya, i tampoc a Catalunya. A Espanya, les darreres manifestacions importants les ha protagonitzat, precisament, l'extrema dreta davant de les seus del PSOE. A Catalunya, el desencant posterior al Procés ha generat una atonia que també afecta les reivindicacions socials: hi ha qui es nega a entendre que l'independentisme va ser fort i atractiu per a una majoria quan va ser capaç d'unir la reivindicació d'un estat propi amb un projecte d'aprofundiment i millorament democràtic. Que es volia un estat independent amb el propòsit de construir-lo sobre la radicalitat democràtica. El missatge que allò era ingenu, i que ens cal un estat per tancar-hi files com d'altres a Occident fan o es proposen de fer, és un missatge decebedor i indesitjable.
En matèria de migració, una part substantiva de la realitat en què ens trobem ara com ara ens la mostrava Mònica Bernabé al seu reportatge de diumenge en aquest diari: joves d'origen estranger que (com a França, com a Alemanya) no se senten catalans perquè no es perceben integrats dins el país, ni ells ni les seves famílies. Aquesta és la primera pregunta del debat sobre migració: expulsar o integrar, i com. De moment, i llegint les respostes al qüestionari que els fa Roger Palós al diari de dilluns, els partits catalans opten per la hipocresia: tots (a excepció del PP, que refusa respondre) es presenten com a partidaris de la integració, inclosos els ultradretans com Vox o Ciutadans (recordem les imatges d'Albert Rivera anant a rendir homenatge als policies de les reixes de Ceuta i Melilla). O inclòs Junts, que no és ultradretà però que va començar a justificar el traspàs de les competències de migració per expulsar multireincidents. Convé, per començar, clarificar més la postura de cadascú.
