Un estiu de rècord que no mitiga la pobresa
“Memorable”. Així va qualificar el vicepresident executiu de Melià Hotels, Gabriel Escarrer, la temporada turística de 2022 per a la seva empresa. I si un hoteler mallorquí abandona la queixa habitual per un to així de triomfalista és que ho deu haver estat, de memorable. Un aclariment: aquesta paraula no fa referència als records que l’estiu més calorós de la història hagi pogut deixar a les nostres ànimes, sinó als doblers que han guanyat els empresaris gràcies a l’arribada massiva de turistes.
Però aquesta festa del capitalisme no ha arribat a tothom –sinó, no seria capitalisme. Mentre que la inflació en fa de les seves i multiplica els preus dels productes que més necessitam, com el menjar o l’energia, els treballadors que ja eren pobres abans de la pandèmia veuen com s’agreuja la seva situació. I ja no parlem de les persones en exclusió social amb les quals ens creuam cada dia i que són una alarma silenciosa del fet que a les Balears sí que hi ha gent que ha quedat enrere fa molt temps.
Les entitats que intenten donar un cop de mà a qui més ho necessita ja han aixecat la veu d’alarma. EAPN i Càritas assenyalen un augment de persones que necessiten ajuda per al més bàsic. I la Creu Roja ha fet públic que aquest estiu no ha minvat la demanda de peticions per a productes de menjar i higiene, i que fins i tot hi ha hagut pics. L’allargament de la temporada fins al novembre –segons apunten les previsions d’empresaris i economistes– farà que s’ajorni l’augment de persones i famílies vulnerables que es preveu. I res no fa pensar que la guerra i la crisi energètica tinguin solució a curt termini i aquest hivern serà dur per a moltes persones.
Els afortunats podem fer coses tan sofisticades com pagar el lloguer, engegar la rentadora sense mirar quina hora és, sopar fora alguna vegada al mes i comprar –entre queixes, perquè cada vegada és més car– el material escolar dels nostres fills. Podria afirmar que no ens hem de sentir culpables de la desgràcia aliena, perquè pagam els nostres impostos i aquesta és una aportació prou important al bé comú. Però la nostra tasca com a ciutadans no acaba aquí, igual que la nostra funció com a subjectes polítics no acaba amb el vot cada quatre anys. També hauríem de fiscalitzar què es fa amb els recursos de tots, exigir, criticar, protestar, rebel·lar-nos. Personalment, no vull que els meus doblers vagin a cap empresa privada que es dedica al futbol, ni que multinacionals d’ètica com a mínim dubtosa rebin una doblerada en fons europeus. Però els pensaments d’una sola persona no es tradueixen en res a la pràctica sense un teixit social disposat a plantar cara quan els seus treballadors –els càrrecs de les institucions públiques– no compleixen.
Mentre escric aquestes línies, la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), Maria Frontera, diu que les reserves per a la propera temporada no van al ritme que toca i que potser no serà tan bona com aquesta. Qui en pagarà el preu?
