PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDos articles successius d’Eugeni d’Ors ‘Xènius’ (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a 'La Veu de Catalunya' (7 i 8-III-1907). Aquell mes de marçes van celebrar eleccions provincials. Eren les primeres en què participava Solidaritat Catalana, bloc format per tots els partits (excepte la fracció Lerroux dels republicans) que protestaven per un projecte de llei repressor del catalanisme.
Un dia, torbat per la visió d’una formidable creixença en les cases de lloguer de certes capitals nord-americanes, vaig témer –i així ho comunicava als obrers de l’Ateneu Enciclopèdic– per l’avenir de les Ciutats... M’asserenà d’aital temor una consideració estètica. Vaig dir-me que, per lo perfecta de forma, no podia la Ciutat morir. Perquè així com les estàtues gregues constitueixen el motllo definitiu de la bellesa plàstica, així la ciutat, també fruita grega, ve a ser el motllo definitiu de la bellesa social. Però, de les dues hel·lèniques creacions –la Ciutat, l’Estàtua– és encara la Ciutat la més bella. Té, damunt la línia, el moviment. És alhora Estàtua i Tragèdia. Tragèdia en el més elevat sentit de la paraula: espectacle d’un moviment nodrit de llibertat. Sempre, veure una ciutat en moviment, és festa. Festa digna de la contemplació dels herois. Però mai com si el moviment és un suprem acte de llibertat –elecció, eleccions...– Alts són, en la vida de les Ciutats, com en la dels Homes, els moments de passió, d’oblit, d’entusiasme o de còlera desbordants. Però són sublims, en la vida de les Ciutats com en la dels Homes, els instants de consciència, d’ordenació, de tria... –Les Revolucions poden ser glorioses, però les Eleccions són augustes. / Elecció vol dir: tria. –¡Triar!– En aital intern moviment, que és una exterior calma, rau l’august sentit estètic de les eleccions... –¡La Ciutat tria!– Imagineu-les, les Eleccions ideals. Un Diumenge. Tot, en la urbs extensa, està tranquil. Tranquil i ordenat. Juguen al sol els nins, ragen les fonts, i les estàtues dels grans homes s’eleven impàvides dintre la llum. Hi ha un gran repòs, un silenci, en l’aire, entre les cases, en els jardins. Recolliment. Part de dintre del repòs, del silenci, del recolliment, una orgia sagrada. Una orgia de llibertat. –¡La Ciutat tria!... ¡Oh, l’admirable Tragèdia!... I, com en la Tragèdia clàssica, aquesta bellesa essencial: l’austera limitació d’expressió. En la Tragèdia clàssica, la més profunda crisi de voluntat perquè travessés un heroi eixia, mesurada, numerada, ponderada, en els primers peus del vers. En les Eleccions, la més profunda crisi de voluntat cívica ix, mesurada, numerada, ponderada, en els noms de la candidatura. Té un metre determinat. En ell cal que la Ciutat ho expressi tot: amors, odis, dolors, entusiasmes, ideals, còleres, venjances, agraïments... Lo meravellós és veure que sí, que ho expressa. Ho expressa definitivament, de cara a l’avenir, de cara a la Història... En el diumenge tranquil de la urbs extensa –sense sang, sense aventura, serenament, clàssicament– és la Història que es fa. Es fa la Història, mentre les estàtues s’eleven impàvides dins la llum, i les fonts ragen, i els nins, que recolliran el fruit del dolor nostre, juguen al sol.
