Estellés al Congrés
La jura de la Constitució de la princesa Elionor (a qui només podem desitjar, pel bé general i pel seu particular, que no arribi a regnar perquè deixi d'existir la monarquia) va dur una controvèrsia suplementària a compte del discurs de la presidenta del Congrés, Francina Armengol. Concretament, pels poetes que hi va citar: el basc Felipe Juaristi, la gallega Xohana Torres i el valencià Vicent Andrés Estellés.
Des del nacionalisme espanyol (que no li perdonarà a Armengol haver introduït l'ús normal de les llengües oficials al Congrés, i haver impulsat, amb això, l'oficialitat del català, l'euskera i el gallec a la UE) es van menystenir o caricaturitzar aquestes cites. Una de les més rabioses va ser la d'un tal Jorge Bustos, que pel que es veu és un subdirector del diari El Mundo. Aquest personatge va fer burla de “les cites naïf de tres poetes perifèrics perfectament irrellevants”, i trobava que havia d'haver citat Machado. Per fer sàtira se n'ha de saber, i qualificar algú d'irrellevant, quan es fa des de la insignificança, no tan sols no fa gràcia, sinó que és llastimós. Ja que l'esmenta, Antonio Machado és sens dubte un gran poeta del segle XX, i és oportú recordar que va tenir una trista mort a l'exili per culpa de la dreta colpista espanyola.
També va ser un gran poeta del segle XX Vicent Andrés Estellés, un volcà de creativitat, vitalitat i exuberància artística. Estellés va ser capaç literalment de poetitzar tots els aspectes de la realitat, des dels aparentment trivials fins als transcendents, i de fer-ho amb un talent verbal, una força expressiva i un posicionament estètic i ideològic que l'han convertit en referència per a diverses generacions de lectors i d'altres poetes. Qualificar-lo de perifèric i d'irrellevant està bé perquè serveix per recordar la profunda i fosca niciesa en què s'han mogut tradicionalment els nacionalistes espanyols, sobretot en relació a la cultura i a la literatura, i encara més quan són fetes en llengües que no són el castellà.
Es van enfadar, a més, un floret d'independentistes que van trobar inadequat, i fins i tot vexatori, citar Estellés (i concretament el poema Assumiràs la veu d'un poble) en un acte de la Corona espanyola. També és mala sort. Més aviat sembla que llegir davant dels Borbons uns versos que afirmen la identitat nacional del País Valencià, i que situen el poble com a poder suprem i sobirà, és interessant i no gaire freqüent. També ho és citar una poeta gallega feminista, i un dels poetes més reconeguts de la literatura basca actual, en comptes d'algun autor àulic, dels molts que fan la pilota a l'Espanya de sempre. Sembla també que hi ha un independentisme que s'enfada quan no pot fer victimisme, i aleshores fa victimisme sobreactuat. Qui sap. Estellés, que sí que en sabia un muntó, de fer sàtira, potser els hauria dedicat uns versos seus de les Horacianes: “Vaig dur la vedella al brau / i te la vaig vendre prenyada. // Si ja és passat el temps i no ha parit / serà que el brau el tenia de canya verda. // No voldràs que la culpa siga meua”.
