OPINIÓ

Un espai de ‘llibretat’

“Si no has llegit mai Josep Pla no pots escriure en català”. Això em va dir una vegada un escriptor barceloní quan va saber que encara no havia llegit cap volum de l’autor d’ El quadern gris. Ho va amollar i va quedar tan ample. En fa anys, ja, d’aquesta escena, i amb la perspectiva del temps em fa pensar sobretot en un altre empordanès il·lustre, com va ser Salvador Dalí, pel que té de surrealista. Es deu poder pintar, sense haver vist mai cap Dalí?

En aquell moment jo havia publicat la meva primera novel·la, un llibre de contes i un grapat de peces teatrals. Feia anys que escrivia però pocs que publicava, i potser per això, i pel paternalisme alliçonador que havia envaït la sala en qüestió de segons, no vaig saber ben bé què dir. Vaig quedar desarmat, segurament perquè no he concebut mai la literatura com un camp de batalla més enllà de la pàgina en blanc. Ara sé que ni tan sols hi entraria, en aquest joc.

Cal haver llegit un autor en particular, per escriure en una llengua concreta? Podem parlar de noms obligatoris? Qui els decideix, aquests noms? Qui decideix els que es bandegen, els que es menystenen, els que han de caure en l’oblit? Qui s’encarrega de difondre els cànons? Qui d’imitar-los, en terribles còpies que ben sovint comparteixen poca o gens de fesomia amb allò a què es volen assemblar?

No em malentengueu: no vull, amb això, presumir del que no he llegit. El que no he llegit és un horitzó feliç cap on camín a cada pàgina que pas d’un llibre. No tenc res en contra de l’escriptor que cargolava cigarros de tabac de pota mentre cercava aquell adjectiu precís; ans al contrari. Però vull reivindicar el meu dret a llegir el que em dona la gana.

Antònia Vicens sempre diu que la literatura és el seu espai de llibertat, i aquesta és una màxima que m’intent aplicar a l’hora d’escriure, però també de llegir. Fora dels llibres som treballadors, som fills, som parelles, amics i familiars, persones carregades de compromisos. Dins els llibres podem ser qualsevol cosa. Des-ésser per ser encara amb més fondària, amb més lleugeresa, amb més qui-sap-què que ens pot canviar la vida en una aclucada d’ulls. És per això que reivindic la meva llibertat d’endinsar-me en les veus i en les històries que jo mateix trii.

Perquè són sentències com la que encetava aquest article, les que allunyen els nostres joves de la literatura. Perquè per a mi la tradició és importantíssima, tant que tot el que escric ho escric en diàleg amb o en resposta a. Però és just i necessari que cadascú es faci la seva. La meva, avui, són Marçal i Preciado, Woolf i Català, Vicens i Bonet i Lorca i Mesquida, i tants altres, i demà podria ser diferent. Però no em passaria mai pel cap dir-vos que no podeu escriure en català sense haver llegit tal autor o tal llibre. Fer-ho, com fins i tot llegir Josep Pla, forma part de la vostra meravellosa i sobirana ‘llibretat’. Preneu-vos-la, si voleu. Feis la prova. Potser descobrireu que el món no s’acaba o sereu –qui sap?– una mica més feliços.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF