Escriure és estimar, encarnar el teixit de l’escriptura que t’habita, com ho feren els primers signes gravats en argila i els vincles que ompliren els símptomes del teu buit primigeni. Des dels primers balbuceigs començares a esbrinar les espirals dels afectes que més tard es convertirien en mapes que guiarien les teves narratives. Avui et convid a pensar en la metàfora. Deixa que les paraules brollin dins del teu cap, que ressonin dins l’espai literari de la teva llar, que són els teus pensaments i els teus sentipensaments. Pensar és fer un encontre amb la teva veu sentint l’atropellament de les paraules que volen dir-se totes alhora, buscant un lloc al teu cervell per seure al torn, a l’espera que les triïs amb cura i els cisellis una vida nova i insòlita.
L’amor, com les paraules, es recrea una i altra vegada: aquest és el miracle –literari i afectiu. Fa uns instants estaves immersa en meditació, entrenant la consciència oberta, relaxada i disponible, entregada al que hagués de manifestar-se, sense aferrar-te ni rebutjar els continguts de l’experiència. Doncs l’amor neix de l’ombra del buit, tal com el llenguatge i el desig de poemar o narrar et mouen a crear altres ficcions que acabaràs estimant.
La metàfora revisita espais íntims del passat que s’assemblen a d’altres del present; sents l’impuls d’escriure, com aquell dia en què arrencares a córrer per fer la que pensaves que seria la darrera abraçada. Així funciona el teu procés creatiu i també la teva comprensió d’estimar: com una esma que arrela en un clot humit de llàgrimes, rebota i s’aixeca en paraula. Verb que torna significat quan tu l’escoltes, el mires, l’aculls al teu si i l’esculpeixes en un nou miracle.
Escriure és estimar generosament. El veritable amor no es compra ni es ven: es dona. Encara que mai no s’ofereix del tot conscientment. L’amor, diuen, ha de començar per donar-se’l a una mateixa, cosa que no sempre és possible; per això no és suficient. Som en relació –això ja s’ha escrit. L’amor, els afectes, necessiten l’altre, en un acte de comunicació a descodificar. El seu objectiu últim hauria de ser la llibertat i el creixement honest i sostenible. Com les paraules, l’amor toca, pot ferir i transformar a parts iguals. És un exercici de voluntat i constància que demana disciplina i paciència. L’escriptura, com l’amor, és generosa i a vegades feixuga: els seus fruits necessiten temps i un altre que els rebi.
Quin és el contingut de la teva escriptura? No és l’universal i objectiu, blanc i polaritzat. Aquesta veu ha negat sovint allò femení: l’altra, la que habita els marges, les veus dissidents. Tu, com elles, escrius com estimes: amb el desig a flor de pell i la pelvis en flames. Veu forta i vulnerable, alhora que s’alça amb voluntat emancipadora de la meitat de la humanitat.
Busques l’amor com eixamples les paraules: no et basten esbossos ni apunts aïllats. Vols les paraules exactes que et permetin tornar a casa, perquè casa teva “és l’escriptura, l’únic foc que no s’extingeix”, com deia Cristina Peri Rossi. I, com el teu amor, que no és cec, empenys els verbs a esquinçar la bena de Temis per prendre en préstec altres ulls. I és que l’amor mira amb ulls nous les memòries velles que havies desterrat. Es tracta de ressuscitar-les i permetre que tornin de la guerra com filles pròdigues a qui abraçar amb tots els parèntesis d’abundància i tendresa.
L’amor i l’escriptura tenen quelcom d’orfenesa: es viuen en soledat. Estàs sola en l’amor com al teu escriptori o a la teva presó. Has conegut moltes altres dones que han hagut de renunciar a l’amor per cercar un idioma propi. “El meu únic drama, el drama central, és el llenguatge”, va dir Alejandra Pizarnik. El teu drama, accepta-ho, és que corrs rere l’amor i quan estàs a punt d’agafar-lo amb la punta dels dits i de capturar el verb que signifiqui el moment exacte de capturar-lo, et deixa amb la paraula a la boca. Llavors, totes les cançons són possibles: una temible paradoxa.
Escriure és estimar. Estimar és resistir, romandre en pausa, ancorada al silenci. No esperis l’amor, com no esperis la paraula o el vers, que arribarà si vol a fregar-te la galta per retornar a la seva impermanència. Hauràs de tornar a moure’t i habitar les pauses fins que es produeixi de nou el miracle de ser mirada i acaronada. És quasi el mateix que ser llegida per un narrador testimoni de l’amor omniscient que anheles.
Finalment, allunya’t, observa la teva nova ficció i estima-la com t’he dit. Deixa que el text prengui el seu propi camí i sigui descodificat en altres llocs desconeguts, també àvids d’amor i llenguatge. La teva escriptura, com la teva capacitat d’estimar, no seran relegades a allò accessori si tu hi creus. El teu amor, com el teu verb, té un pes immens en la història quotidiana del teixit de l’escriptura que t’habita.
