Si no estiguéssim curats d'espants, ens sorprendria que els 'patriotes' espanyols considerin una traïció i un gran perill per a la dignitat de la 'nació' la presència d'un relator en el diàleg entre els partits i els governs espanyols i catalans. Els relators són persones neutrals que participen d'observadors en el diàleg entre dues parts i n'aixequen acta, són una garantia de transparència que hauria de ser aplaudida per tothom, sobretot si fins ara han criticat que hi hagués pactes ocults entre les parts o si les parts n'ofereixen versions diferents. Acceptar aquesta figura per dues parts en diàleg és una mostra clara del desig d'evitar tergiversacions i d'avançar en la cerca de solucions.
Però també, en les mateixes circumstàncies, ens sorprendria que aquests 'patriotes' considerin que la dignitat d'Espanya patiria per la inclusió del relator i no s'adonin que, de dignitat, ja en deu quedar ben poca. No pot haver estat indemne a la corrupció sistemàtica de cohorts senceres dels partits d'aquests 'patriotes', a les condemnes rebudes pels tribunals internacionals, als informes negatius respecte dels drets humans, al tuf que desprèn el rebuig d'observadors internacionals en els judicis del procés, a la gens evident separació de poders, a la violència de la policia contra els votants de l'1-O, a la iniquitat de la presó preventiva dels polítics catalans, a l'obertura d'un expedient per falta greu a un caporal de l'armada per haver signat un escrit contra la figura de Franco en resposta a un altre en sentit contrari firmat per 181 militars retirats, a la persecució de cantants per les seves cançons, a l'expedició alegre de títols per la universitat que porta el nom del rei emèrit, etc. És curiosa la percepció que tenen aquests 'patriotes' d'on rau la dignitat.
Les crítiques contra la creació de la figura del relator no només arriben des dels tres partits de la dreta cada dia més extrema, cada dia més obscenament franquista. També s'hi han afegit des del PSOE. D'una banda, els barons –una designació curiosa aplicada dins un partit que es diu de vocació republicana–, perquè potser tenen por que la figura del relator es pugui introduir en negociacions en què ells participin. De l'altra, les mòmies polítiques del referèndum del no però sí de l'OTAN, de les tenebres del GAL, de les negociacions secretes amb ETA (igual que el PP), dels familiars que feien negocis particulars des de despatxos oficials, de les portes giratòries... Convé estar alerta, perquè sembla que les mòmies del passat –físiques i polítiques– volen tornar a campar entre nosaltres.
Un dels arguments més contundents, si encara no n'hi havia prou, contra la imparcialitat de la justícia espanyola, l'ha donat aquests dies el fiscal de l'Audiència Nacional del judici contra Trapero. S'ha oposat que se celebri a Catalunya perquè considera que els jutges catalans no serien imparcials. Una manera de carregar-se des de dins la dignitat de la justícia espanyola (la catalana encara és espanyola, si no vaig errat) i de reforçar els qui no creuen que sigui imparcial. Si no ho és a Barcelona, menys es pot creure que a Madrid hi regni la imparcialitat i l'absència de pressió externa. Deu ser per això que per a avui, just abans del començament del judici contra els polítics catalans, els partits que més diuen que s'ha de deixar treballar la justícia sense pressions alienes han convocat una manifestació a la capital del Regne, en la qual, i no som endeví, sens dubte no hi dominaran ni els crits ni els lemes a favor del diàleg i la concòrdia. I, de moment, no hi haurà ni relator ni diàleg. Tampoc no hi ha indicis que, per ara, hi pugui haver cap solució.
Cada dia som testimonis de prou fets capaços de provocar nafres irreversibles en persones no immunitzades contra la corrupció. Però els éssers vius som capaços de generar anticossos per a adaptar-nos a medis obertament hostils, de posar call per a resistir millor les agressions externes. I això pot explicar que no reaccionem amb contundència contra aquesta corrupció, contra la manipulació informativa, contra les mentides incendiàries. O que la reacció de massa gent sigui donar suport als partits polítics que fomenten l'odi, perquè aquests partits, si mai arriben al poder, solen complir només les promeses electorals que es basen en aquest sentiment. És una llàstima que, als humans, la qualitat d'ésser viu no ens asseguri la possessió de totes les accepcions d'aquest adjectiu i que, alhora, sigui compatible massa sovint ser viu i no ser-ho gens.
