Guionista i escriptoraVirgili opinava que la sort afavoreix els atrevits. Aquesta frase de l’autor de l’Eneida esdevé, en certa manera, un precedent –aleshores impensable, és clar– dels centenars de manuals d’autoajuda que s’escriurien al cap de molts segles: tones de tinta i milions de fulls impresos per reflexionar al voltant de la por, la gosadia, el temor, la valentia, la temeritat, el risc i altres qüestions de caire vital i filosòfic.
N’hi ha prou de fer un cop d’ull a Twitter o als peus de foto d’Instagram per observar que la seguretat està mal vista; que el confort només l’acceptem quan s’escapa de la seva zona; que els errors s’amaren d’èpica si els cometem mentre lluitem pels nostres somnis; que la por és un defecte intolerable que coarta la pròpia llibertat i que bloqueja els impulsos que ens farien viure més intensament; que la prudència és puritana i la sensatesa és conservadora; que els límits no existeixen si no ens els hem trobat mentre els exploràvem.
L’amor, la feina, els viatges i la creativitat són alguns dels àmbits més susceptibles a la reivindicació del coratge i l’empenta –"llança’t a la piscina"; "si no ho fas, pot ser que te’n penedeixis"– com a pautes del comportament. No són els únics, però. I és que, en realitat, la quotidianitat està ben farcida d’oportunitats que posen a prova la gosadia –genuïna o epidèrmica– d’uns i altres. Només de parar-hi una mica d’atenció, qualsevol observador concentrat seria capaç d’apreciar el gran nombre de situacions diàries que –rere una banalitat només aparent– constitueixen autèntiques evidències sobre la manera com el nostre entorn afronta les coses.
Posem per cas un home que va caminant tranquil·lament per la vorera d’una via –l’ull dret i una tercera part de les neurones els té concentrats en el mòbil que subjecta amb la mà esquerra; l’altre ull i la resta de matèria grisa analitzen l’alternança cromàtica del semàfor que regula el pas de vianants. La silueta lluminosa del semàfor es vesteix de verd quan l’individu té a tocar el començament del pas de vianants; en arribar-hi, però, s’adona que l’homenet verd ha començat a parpellejar, intermitent, com un holograma amb interferències.
Aleshores es produeix el conflicte –el clímax, l’'ara o mai', el match point incert–, i considerarem que el nostre home és del tipus atrevit si –sense deixar de fer veure que mira el mòbil com qui no vol la cosa– decideix avançar per les ratlles blanques amb un frenetisme mal dissimulat; sense alè; sense temps; conscient que els cotxes de l’esquerra tenen pressa i que, tanmateix, li falten uns segons i li sobren uns centímetres per assolir la meta abans que l’homenet vermell s’imposi.
L’home podria preferir no jugar-se la dignitat: al cap i a la fi, els beneficis serien en tot cas exigus, descompensats, al costat de les penoses conseqüències d’una passa errònia; d’aquell equilibri precari que podria derivar en un ensopegament més que probable. Però serà llavors, en aquesta tessitura difícil, que haurà de decidir ser valent o ser prudent; ser covard o fer l’aposta; creuar a temps, travelar o quedar-se a mitges sota la mirada impacient dels conductors que obstrueix.
Un cas semblant seria el d’una dona que corre cap al seu bus i que és testimoni del tancament de portes quan amb prou feines la separen dos metres del vehicle. El bus va ple de gent que mira atentament per la finestra, i és del tot previsible que bona part del passatge s’entretingui mirant els pobres companys de línia urbana que arriben tard i es queden sense pujar-hi. I la dona, no obstant això, té dues opcions: pot començar a córrer de manera desesperada, confiant que el conductor la vegi i es compadeixi d’ella –o que un passatger empàtic demani al xofer que no parteixi encara, o que simplement les cames avancin amb una lleugeresa inusitada i molt oportuna que li permeti salvar la distància entre ella i el vehicle–, o bé pot continuar caminant –fins i tot pot fingir que aquell bus no és el seu i que allò no és cap fracàs– i esperar l’arribada del següent bus amb la reputació intacta i el temps més just.
Una carrera inútil –observada entre rialles des de l’altar del transport públic– seria vergonyosa i frustrant, però, com a mínim, la dona sabria que ha exprimit totes les opcions mentre observa, resignada, com el seu destí marxa a trenta quilòmetres per hora. Si la dona fes una acrobàcia graciosa per aconseguir que el bus parés, tindríem una escena còmica per contar a l’hora de dinar; si la mateixa dona, en plena persecució del bus, caigués sobre l’asfalt i morís d’un traumatisme cranioencefàlic, obtindríem un drama televisiu. En cap cas hi trobaríem èpica, però, ni solemnitat, ni res gaire memorable. I és que, tanmateix, el valor i la valentia només ens semblen extraordinaris quan l’escenari, els intèrprets i la banda sonora acompanyen qui es llança a la piscina: l’èpica de les gestes es dona per descomptada; l’èpica quotidiana, en canvi, ho té més difícil per imposar-se al gag.
