El que ens van ensenyar

SEGURETAT. ¿Catalunya té un problema d’ordre públic? És cert que venim d’uns quants dies d’aldarulls i que el model policial català està posat en dubte. Però discutir aquesta matèria ens aparta de la qüestió troncal, el debat que explica tots els altres debats: a Catalunya el que hi ha és un problema d’autoritat, és a dir, de legitimitat. La policia és qui ha de garantir l’estat de dret amb el monopoli de la força, però com que respon a una autoritat que bona part de la ciutadania considera il·legítima, i fins i tot hostil, la policia esdevé, per una banda, còmplice de la injustícia i, de l’altra, ase dels cops d’una situació en què els veritables culpables de la situació resten impunes.

Qualsevol democràcia necessita la policia. Tots els ciutadans tenen dret a la protesta i a la vegada tenen dret a la protecció policial. Si no es respecten aquests principis bàsics, entrem en el terreny del campi qui pugui. Per tant, els partits catalans amb vocació de govern han de tenir una proposta seriosa i realista de model policial. Necessitem una policia democràtica, transparent, que castigui les males pràctiques i que faci un ús proporcionat de la força. Si això demana una reforma en profunditat del comandament dels Mossos i de les brigades antiavalots, s’ha d’afrontar sense perdre temps. Però amb responsabilitat compartida: qui no s’hi impliqui, després no tindrà dret a queixar-se. Queixar-se i prou ja no s’hi val.

LEGITIMITAT. Però aquest no és el problema principal. L’esclat de ràbia als carrers d’aquests dies és indestriable del malestar social, especialment entre els més joves, i també de la fatiga pandèmica. Però és també una expressió de rebuig cap a formes de poder que, almenys a Catalunya, estan perdent legitimitat de forma accelerada. La successió dels fets és escandalosa: la monarquia, llargament qüestionada, apareix vinculada a la corrupció; l’exrei eludeix la justícia amb la complicitat del govern de Sánchez i la passivitat del poder judicial. I mentre aquesta figura funesta viu un retir daurat a Abu Dhabi, un tribunal ordena l’ingrés a la presó d’un mediocre raper lleidatà que va escriure unes lletres ofensives contra els Borbons. ¿Algú es podia esperar que no hi hauria resposta? Seríem un país ben mesell si hi reaccionéssim amb indiferència.

Després ve la qüestió del mètode. Com exercir la protesta? Aquí hi ha hagut un canvi narratiu rellevant. De la Transició ençà a Catalunya es va imposar la doctrina del ni un paper a terra, del pacifisme a ultrança, de la lluita cívica, pacífica i democràtica. Això, després de l’anul·lació de l’Estatut, ens va permetre fer la cadena de mobilitzacions més impressionant de la història recent, obtenir una majoria independentista i plantejar a l’Estat el repte de resoldre el plet català de manera dialogada. Les negatives reiterades de Madrid van fer que les idees de legalitat i legitimitat democràtica es bifurquessin perillosament. Això ens va dur a l’atzucac del 2017, el referèndum reprimit amb violència, els empresonaments i la repressió. Els pacifistes es van quedar sense arguments i se’ls va començar a anomenar, despectivament, lliristes.

Des dels incidents de la plaça Urquinaona, les protestes són més agressives. Això alegrarà alguns i entristirà uns altres, però és una conseqüència lògica de la lliçó apresa pels nostres joves fa tres anys. El que va passar l’1 d’Octubre -parar la galta davant dels cops de porra- no tornarà a passar. Allí vam aprendre que la protesta pacífica no sempre funciona, que en l’estat de dret no es pot parlar de tot. Aquest és el llegat del PP, del PSOE i de les institucions de l’estat espanyol. És el que ens van ensenyar.