¿Ens fa nosa el gènere?

Ser feminista, no fa tants anys, partia del convenciment que no hi ha cap base científica ni ètica per discriminar les persones per raó del seu sexe. És un feminisme que subscric. Per contra, no subscric un altre convenciment assumit fa menys anys per una part del feminisme i avui molt popular entre els més joves: que el gènere –tot el que se sol dir que diferencia els homes i les dones més enllà del més òbviament biològic– és únicament una construcció social. Crec, en canvi, que tot i ser en bona part una construcció social, la biologia (els gens i les hormones) hi juga, també, un paper crucial.

La idea que entre sexe (biològic) i gènere (social) no hi ha cap relació causa-efecte sinó que és només la discriminació social basada en el sexe qui construeix els gèneres com a arma de dominació, semblaria que hauria d’advocar per dissoldre’ls: per convertir el que hi associem en una tria impredictible i indefinida. Ben lluny d’això, veiem com des del feminisme més d’ara es reforça l’oposició home/dona, i es tendeix més a les afirmacions tipus “els homes destrueixen, les dones construïm”, que a divulgar la idea que dividir les persones en homes i dones i assignar unes qualitats i uns defectes morals a cada grup no té cap fonament.

És reveladora la contradicció que implica veure en el gènere l’estereotip que discrimina i, al mateix temps, afirmar que si les dones manessin més el món aniria millor. Perquè això només es pot dir partint de la base que les dones –en general/de mitjana– tenen unes qualitats que les diferencien dels homes i les fan millors. Què és llavors el gènere: una construcció social que se’ls imposa per discriminar el seu sexe o bé aquest conjunt de qualitats? ¿Cal concloure, doncs, que quan el gènere s’esvaeixi a mesura que s’avança en igualtat, el fet que manin ja no millorarà el govern?

La contradicció es manté en les identitats de gènere. Empatitzo del tot amb el dret a no vincular sexe biològic, identitat de gènere i orientació sexual seguint la “norma” sinó allò que sents que ets. Ningú pot obligar ningú a sentir-se home o dona o a sentir-se atret per l’altre sexe pel simple fet d’haver nascut amb penis o vagina. És inhumà i cruel fer invivible la vida de persones perquè no reprimeixen passions i emocions tan nobles i dignes com les que tradicionalment es consideren “normals”. Però, altre cop, veig que el més comú no és que reivindiquin el dret a tenir un gènere indefinit sinó que fan el que cal –amb grans sacrificis– per ser assignats a un dels dos gèneres, per més que es consideri un estereotip o una construcció social, fins al punt d’intentar-hi alinear el sexe biològic mitjançant hormones i operacions.

Ni ser diferents ni ser minoria hauria de ser motiu per patir discriminació, però sempre ho ha sigut. I és comprensible que es vulgui negar que darrere el que es pot percebre com una condemna hi ha, també, una base biològica. Créixer humanament, però, passa per entendre que la diferència i la minoria ens enriqueixen a tots. No passa per negar que existeixen.

Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor