OPINIÓ
Opinió 10/07/2020

Ennio i la censura

3 min

EscriptoraEl passat dia 6 de juliol es va fer el silenci. Quan es va saber que Ennio Morricone acabava de morir a 91 anys, potser algunes persones es preguntaren allò d’‘ah, però era viu, encara?’ mentre feien un retuit tímid. La majoria d’amants del cinema i la música, però, segurament adoptaren l’expressió desolada que tots sabem reservar estrictament per a les ocasions en què desapareix un dels pilars fonamentals de la nostra memòria emocional col·lectiva.

D’aquí a uns anys tal vegada no recordarem què estàvem fent quan llegírem o escoltàrem la notícia de la mort del compositor, en part perquè una mort a 91 anys és més previsible que tràgica. I no obstant això, i molt probablement, sí que sabrem evocar la intensitat amb què aquell dia –durant una estona més o menys llarga, més o menys punyent– molts de nosaltres ens sentírem una mica orfes, sense paraules: només amb aquella música inoblidable sonant en alguna banda del nostre cap i el nostre cor.

A les xarxes socials, evidentment, dia 6 de juliol hi proliferaren les imatges, els fragments i les al·lusions a les bandes sonores més estimades d’Ennio Morricone. Sobretot, més enllà de la seva valuosíssima aportació a l’spaghetti western, i sense oblidar composicions com les de La missió, Els intocables d’Elliot Ness o Els Odiosos Vuit –l’única que li va suposar un Oscar, deixant de banda l’Oscar honorífic–, fou Cinema Paradiso, sens dubte, la més popular de les referències cinematogràfiques a Twitter i Instagram, amb un èmfasi especial a l’escena final –els spoilers han caducat, em sap greu!–, d’un Toto (Salvatore) que ja ha tornat gran i que roman assegut a la sala de cinema buida i fosca mentre a la pantalla s’hi projecta una cinta empalmada a partir dels negatius que el seu antic amic i mestre Alfredo va deixar-li per si un dia tornava al poble i al cine.

L’expressió commoguda i estupefacta de Salvatore quan ell i nosaltres comencem a adonar-nos que els negatius contenen totes les escenes de besades, passió i carícies que la censura havia obligat a eliminar de les pel·lícules dècades enrere; el moment exacte en què el Salvatore madur connecta amb aquell petit cinèfil que idolatrava el cinema i Alfredo a parts iguals; tot aquell muntatge constitueix, amb un consens notable, un dels millors finals de la història del setè art. I aquest mèrit és també, i sobretot, de la banda sonora d’Ennio Morricone.

Malgrat tota aquesta onada de sensacions i nostàlgia, però, he de reconèixer que hi va haver una part de mi –fortament influïda per la tendència a buscar lectures diferents de les coses que m’envolten– que, després de la malenconia, va provar d’analitzar aquella preciosa escena amb una perspectiva inevitablement afectada per aquesta nova normalitat que, tanmateix, no acaba de ser ben bé nova ni tampoc normal. Així, em va fer gràcia imaginar-me un context distòpic (?) en què tots podríem ser com Salvatore: espectadors solitaris, instal·lats dins sales de cinema buides o amb un aforament molt limitat, escandalitzats –fins al punt de dur-nos les mans a la boca– en observar escenes que palesen un comportament prohibit a la nostra realitat recent: besades imprudents, sobretot, i també distàncies que vulneren de manera explícita els dos metres obligatoris.

Però un cop esvaïda aquesta imatge entre divertida i angoixant, em va tornar a envair una certa preocupació que no tenia res a veure amb la desaparició d’Ennio Morricone; una tristesa més punyent pel fet de tenir quelcom d’anticipatòria: vaig visualitzar una situació menys graciosa, menys distòpica i igualment orwelliana, més real, quotidiana i lamentable, en què tots érem –el verb gairebé conjugat en present, aquesta vegada– espectadors casuals, afortunats o clandestins de diverses escenes de pel·lícules que havien estat censurades, prohibides als cinemes o eliminades de les plataformes digitals per raons morals, puritanes o revisionistes des de la perspectiva actual, esborrades amb la mateixa eficàcia d’aquells censors que consideraven alarmants o improcedents les demostracions d’amor, l’atracció, el sexe o l’adulteri a la pantalla, i amb el mateix paternalisme insultant envers un espectador al qual es considera injustament incapaç de visionar qualsevol història amb plena consciència dels comportaments que, tot i estar presents en el metratge, serien inacceptables i intolerables a la seva realitat actual.

Després de pensar totes aquestes coses, és clar, em vaig posar encara més trista. I com que prefereixo la nostàlgia a l’angoixa, em vaig obligar a enfocar la meva tristesa en Ennio Morricone, en la seva mort: al capdavall, el disgust i la frustració són més fàcils de digerir si allò que els provoca és mitjanament comprensible, inevitable o biològicament natural.

stats