Aire fresc per anar junts
Diuen, els experts en comunicació, que en política és millor que malparlin de tu que no passar inadvertit. Els darrers mesos, la imatge que ha projectat El Pi no ha estat precisament bona, però s’ha de reconèixer que feia temps que no aconseguia acaparar l'atenció dels mitjans i els votants de les Illes. El procés fins al congrés ha estat com entrar en una UCI on no queda cap altra opció que aplicar el desfibril·lador per resetejar-ho tot. S'obren a partir d’avui moltes incògnites però també esperances per a un partit que fins fa quatre dies no pocs donaven per amortitzat.
La nova política es caracteritza per la immediatesa i fugacitat. En pocs dies, fins i tot hores, tot pot capgirar-se i deixar-nos, als sociòlegs, en el més gran dels ridículs convertint costosísimes enquestes en paper banyat. Ara mateix, i contra tot pronòstic, el congrés ha mostrat un Pi més vital i participatiu que mai. Un electroxoc col·lectiu on s’ha pres consciència de la importància del projecte, de la força del militant i de la impossibilitat d’aconseguir res mirant-se el llombrígol. Encara de ressaca, el partit es desperta amb optimisme, la recent enquesta de data 10 per a OKdiario atorga al partit dos diputats i tres consellers, una xifres gens menyspreables si tenim en compte que l’enquesta s’ha fet en plena crisi del partit i que tant uns com altres són claus per formar majoria al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes Balears.
A diferència de Ciutadans, que fluctua segons el que passa a la matriu madrilenya i per a qui l’enquesta pronostica la desaparició de totes les institucions, El Pi encara té múscul gràcies al seu fort arrelament als municipis. Queden, però, amenaces per resoldre. Els resultats de l'enquesta són massa significatius perquè aquells que desitgen una implosió interna tirin la tovallola. S’hi juguen la política d’uns pactes complicats en una dreta cada vegada més centralista i una esquerra que ho arreglaria tot per mitjà de decrets i prohibicions de nul recorregut. Dit d'una altra manera, és d'esperar que hi hagi moviments encaminats a fagocitar un Pi que, qui ho anava a dir, pot tenir més transcendència que mai.
El nou president Tolo Gili ja ha dit que la seva prioritat serà cosir ferides i donar per finiquitat un període de la història del partit en què els llinatges eren més importants que les idees o el programa. I té raó, no pot haver-hi més melianistes i fontistes, sinó militants d’un partit que ha de créixer amb aquells que volen sumar deixant fora, això sí, qui no vulgui estirar el carro o posi pals a les rodes. En definitiva, bombes de rellotgeria que poc poden aportar a un projecte que ha de ser obert i plural, però amb un full de ruta i una direcció clara. Per aconseguir-ho, convindrà reestructurar el partit i repartir ditades de mel. No debades, la millor manera d’evitar confrontacions és tenir la gent ocupada creant una estructura que permeti una participació més activa, independentment de a qui s’hagi donat suport en el passat. No fer-ho, és continuar alimentant les xafarderies i les conspiracions de pa amb fonteta.
A totes dues candidatures hi ha persones vàlides que poden aportar molt a un projecte que, en definitiva, és comú en allò significatiu. Tanmateix, és defora on cal convèncer i generar confiança a la ciutadania i sobretot als votants que, ara per ara, resten a l’expectativa dels esdeveniments. L’electroxoc ha de servir per recentrar el discurs, però, sobretot, ser conscients del que funciona i suma i del que resta. Un any i mig de crisi són més que suficients per aprendre la lliçó, deixar fílies i fòbies personals enrere i arrancar. Menys de dos anys és el temps just que té El Pi per evitar fragmentacions que no el duen enlloc i que resten unes energies precioses per treballar per allò que realment preocupa els ciutadans.
Joan Miralles és sociòleg
