Aquest dimarts, un grup de sis economistes (Joan B. Casas, Júlia Montserrat, Daniel Quer, Francesc Raventós, Josep Reyner i jo mateix) que hem decidit anomenar-nos Economistes pel Benestar vam presentar un document titulat 'Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya?'. Ens preocupava que l'infrafinançament de Catalunya hagués desaparegut del debat públic quan és el problema de més impacte sobre el dia a dia de la ciutadania de Catalunya. No proposem cap solució concreta, però fem un toc d’atenció sobre el problema de sempre: dintre de l'estat espanyol, a Catalunya se li ha assignat el paper de ser l’estat del benestar de tots els altres, però de ser blasmada si es queixa del pes que ha de suportar. Compartim el destí amb les Illes, que tenen una funció similar. En canvi, Madrid, que cada cop és més pròspera gràcies a ser jugador i àrbitre en el repartiment de recursos i d’oportunitats, gaudeix dels grandíssims privilegis de la capitalitat. Aquesta capitalitat justifica molta despesa pública que no és veritat que serveixi a tots els ciutadans: serveix en primer i principalíssim lloc als ciutadans de Madrid. Encara més, atrau molts recursos privats: empreses i professionals d’alta qualificació, que han de viure a la nova Cort del Regne d’Espanya, definida pel gran poder regulador i contractual de l’Estat. L’altra gran àrea de prosperitat són les comunitats forals que gaudeixen d’un règim fiscal modèlic –el concert econòmic– i un molt bon tracte bilateral –una quota (el “cupo”) generosa–. El balanç d’anys de concert i quota és que han passat de ser contribuents nets a ser receptors nets de recursos. Tot amb amplíssims consensos polítics transversals.
El resultat és una detracció de recursos insuportable per a Catalunya. L’anomenem dèficit fiscal. És el xuclador dels recursos generats per Catalunya, que ja no van només a finançar comunitats autònomes menys pròsperes en PIB per càpita, sinó que els proporciona més recursos públics per habitant dels recursos de què disposa Catalunya. No diem més PIB per càpita (que també), sinó més recursos públics per habitant, que és la matèria de la qual estan fetes les polítiques de l’estat del benestar: la salut, l’educació, els serveis socials, l’habitatge (totes quatre de responsabilitat autonòmica), i també la xarxa de transports de Rodalies i les pensions (de responsabilitat estatal). L’altra cara d’aquella solidaritat és la insuficient provisió de serveis públics de benestar a Catalunya. Els Economistes pel Benestar no entenem que aquestes mancances no siguin la prioritat de totes les forces polítiques, especialment d’aquelles que compten amb la representació d’amplis segments de la població destinatària i receptora de polítiques de benestar. Són les mateixes forces que en altres comunitats autònomes defensen a capa i espasa aquests recursos públics destinats al benestar de la ciutadania, però que a Catalunya són responsables, per acció o per omissió, del seu empobriment.
El document que hem preparat té la virtut de concretar, una mica més del que és habitual, les problemàtiques específiques de les grans polítiques de benestar que reclamen urgentment més recursos. A més, posa xifres a les mancances que hem registrat. Les hem detectades pels consensos transversals de professionals i experts, usuaris, ciutadans organitzats, entitats públiques i fundacions privades. Alguns experts molt qualificats ens han proporcionat informació i criteri. Al final, acabem posant xifres –euros– per avaluar les mancances. Els 9.107 M€, inferiors al dèficit fiscal, són fruit de quantificar-les sotmetent-les a un test de realitat. Les mancances poden ser infinites, com les ambicions humanes, però en el nostre cas el topall el fixen els estàndards de despesa de la comunitat autònoma més ben dotada de recursos públics –Euskadi–. Hi ha casos en què això ens porta a la mitjana europea, però en d'altres no és així, sinó que queda per sota. En tots els casos millora significativament l’actual disponibilitat de recursos. Siguin més llars d’infants, més docents per alumne, més ajuts a l’autonomia personal, més facilitats d’accés a habitatges de protecció oficial, millors transports de Rodalies per anar i venir de la feina, CAPs més ben dotats de personal sanitari o pensions sostenibles, es tracta de tenir un impacte positiu sobre la qualitat de vida de tots els ciutadans de Catalunya.
Albert Carreras és catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra i director d'ESCI-UPF
