11/09/2021

El dret a no tenir gos

3 min

No pretenc qüestionar el dret a tenir gos -déu me’n guard!- sinó reivindicar el dret a no tenir-ne. Als no-tinc-gos ens passa, cada dia més, com als no-fumadors fa uns anys. Per més que haguessin optat per no enverinar-se, el fum del tabac els assetjava i els feia fumadors a contracor: a classe, a la feina, als bars o a la consulta del metge. Va caldre que la “intolerància” d’alguns països civilitzats “ens colonitzés” perquè el llavors inqüestionable dret a fumar deixés de prevaler sobre el dret a no fumar. “¿On vas a parar: comparar el tabac, que mata, amb un gos, que et fa bona persona i t’allarga la vida?” Alerta, però, que això que el tabac mata -com ara palesen terribles imatges als paquets- va venir després. Abans, fumar feia sexi, sociable, glamurós... I no fumar era propi d’aturadets i amargats. O de gent tan egocèntrica i pobra d’esperit com la que no té una mascota a casa.

No tinc sondejos a mà, però d’any en any he tingut la sensació que, a mesura que queia l’índex de natalitat, la pressió canina pujava i creava -com amb el tabac- unes externalitats tan massives i invasives que, en un cert sentit,ja no puc dir que no tinc gos, si bé només me’n pertoca la pitjor part. Algú em dirà que inflo el gos, però hi ha indicis que no fallen. Calculeu quants lladrucs sentiu al dia, quantes cagarades trepitgeu a l’any, quantes llepades indesitjades o aproximacions obertament hostils heu d’afrontar mentre la riallera “bona persona” de torn va repetint: “No fa res, només vol jugar!” Per no dir els cops que cediu l’ascensor al passejador que amb tres pastors alemanys us convida a compartir amb ell aquella ferum dins la sufocant cabina.

I el covid no ho ha millorat. Primer va ser primar el dret del gos a passejar -i cagar i pixar en espai públic- al dels infants a airejar-se i esbravar-se. El premi era per als amos de gossos i l’infern per als pares que havien de teletreballar enclaustrats en minipisos amb criatures que ni abandonant-les en la selva de les pantalles et deixaven concentrar. Quan ens van deixar sortir, però no gaire, vam intentar descobrir l’inexplorat plaer dels pícnics sobre la gespa dels parcs públics. Fins que el gos de torn -no lligat, malgrat els cartells, malgrat el pipicà a tocar i els agents cívics- es va passejar alegrement per sobre d’estovalles i coberts, tombant gots i abocant tàpers, mentre l’amo no apartava els ulls del seu mòbil. I, un cop advertit del desastre, arronsava les espatlles com dient “Què vol ara, aquest?” Què hauria dit si les meves filles de sis anys haguessin arrasat el seu pícnic?

Una cosa és clara: la culpa no és dels gossos sinó de l’incivisme d’alguns amos. També, fa uns anys, la culpa era de l’incivisme d’alguns fumadors, si bé aquest alguns, en un mar de “tolerància social”, s’aproximava perillosament a la majoria. Portar lligat el gos (on cal fer-ho), recollir-li la caca, ruixar els seus pixums o no deixar-lo sol bordant hores i hores suposa un sacrifici. Com el suposa, per a un fumador, no fumar en un bar o en una discoteca. Vull creure que algun dia un nou brot de civilització deixarà de tolerar que només el facin els que, a més de “bones persones”, són bons ciutadans.

stats