Si l’altre dia us comentava que “érem massa joves per estar tan tristos”, avui em toca reformular-me i dir-vos que “som massa joves per estar tan prohibits”. A l’escola ens ensenyaren aquells versos de Jorge Manrique que deien que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, i han passat els segles i aquest bon home encara té tota la raó. La setmana que celebram l’aniversari d’aquell famós 23-F, un intent de cop d’estat que en teoria va donar-nos maduresa democràtica i va demostrar a la globosfera que el rei Joan Carles era 'un monarca para todos los españoles', s’han fet un munt de programes especials que retraten aquell moment decisiu en la Història del país anomenat Espanya gràcies als quals hem pogut recordar esmaperduts que quan jo només tenia dos anyets la llibertat de dir, pintar i escriure allò que et vessàs no tenia ni la meitat de conseqüències que té ara.
En aquest sentit, el cas de Valtonyc és paradigmàtic. Algú ha considerat que enviar un al·lot de 25 anys a la presó per haver escrit un parell mallorquí de cançons horroroses és la solució a l’hipotètic mal que va provocar. Tots hem estat joves, tots hem pecat de bocamolls, tots hem volgut fer d’'enfants terribles' per impressionar l’home que ens agradava i, per això, cap de nosaltres ha acabat a la garjola. L’art és provocador o no serà –i jo no consider que allò que fa Valtonyc sigui art. Però també tenim dret a ser rapsodes mediocres i escriure cançons que no tenguin ni puta gràcia sense que això suposi haver de passar tres anys i mig de la nostra vida en una cel·la. Jo som el primer que, pel fet d’estimar a la meva manera, he hagut d’aguantar bretolades de tota casta però mai se m’ha acudit voler tancar ningú. La presó hi és per a altres coses. Si t’has sentit ofès has de poder denunciar, no en faltaria d’altra. La llibertat d’expressió ha de ser tan sagrada com la llibertat d’indignació. I per resoldre aquests conflictes ja hi ha les penes pecuniàries i el treball social, que és on realment algú podrà albirar la dimensió d’allò que les seves ofenses han pogut suscitar en l’ànima de l’ofès –i disculpau aquest mig plagi del parenostre.
El problema de fons, però, és la proporcionalitat de les penes. Tenim unes lleis antigues l’aplicació de les quals sovint sembla que depèn de qui sigui l’infractor. Per exemple, Francis Franco va protagonitzar una #Fast&Furious amb envestida a la Guàrdia Civil al bell mig, per la qual cosa el condemnaren a 30 mesos de presó. El ‘nietísimo’ encara circula tranquil·lament pel carrer. Per no parlar d’Urdangarin. I ara ja sé que em direu que ambdós estan en espera d’una apel·lació. No obstant això, amb tot, no deixen de venir-te basques quan hi penses i ho compares amb el tractament mediàtic que ha tingut Valtonyc. I per poc que hi reflexionis una mica, la conclusió a què et fan arribar és que surt més barat atropellar algú o atupar-lo de bon de veres que no pas insultar-lo. Et puc trencar la cara però no puc dir-te #CabróPuta. Aquest és el nivell.
Per no parlar del ridícul internacional que està fent el país anomenat Espanya. Els grangers de Wichita i els miners de Yorkshire, per posar dos exemples a l’atzar, en llegir els diaris, ja comencen a pensar que el nivell democràtic i de llibertats dels espanyols és semblant al de Zimbàbue. I no els manca raó. L’episodi d’Arco amb la retirada dels quadres pixelats els hauria de fer caure la cara de vergonya. Dels del 155 t’ho esperes tot, emperò que Margarita Robles, la portaveu del PSOE, hi doni suport perquè “todo lo que ayude a rebajar la tensión hay que valorarlo positivamente” demostra que l’ombra de la repressió serà ben allargada i duradora.
I si l’opereta d’aquesta setmana no hagués tengut prou actes, arriba el tirabuixó final amb la detenció del còmic Joaquín Reyes perquè el varen confondre amb Carles Puigdemont. Deixant de banda el ridícul de la situació, el que més m’ha sorprès és que enviassin 6 agents a detenir-lo. És una llàstima que quan una dona maltractada telefona per demanar ajut no hi hagi tants d’efectius disponibles. Parafrasejant Stalin, “la mort d’un centenar de dones per violència domèstica és una estadística, jugar amb la indissolubilitat d’Espanya, és una tragèdia”. I per a les tragèdies sí que tenim efectius. I creuers amb nom d’ocell.
