Dols i naixences
En un article titulat The Nature of the Fun [La naturalesa de la diversió] (1998), l’escriptor estatunidenc David Foster Wallace pren una imatge del també novel·lista Don DeLillo per parlar dels llibres que els escriptors tenen (o deixen) inacabats. Aquesta fa referència a aquests projectes de llibre com “una mena d’infant terriblement ferit que persegueix l’escriptor per tot arreu”, que en comptes d’un bebè té l’aparença d’un fetus en procés de formació “horriblement defectuós”, que baveja i que demana amor al seu autor. Li demana, en definitiva, que l’ajudi a existir. I aquesta imatge, defensa Foster Wallace, és perfecta perquè capta a la perfecció “la barreja de repulsió i amor que sent l’escriptor per allò en què està treballant”. La ficció sempre acaba sortint “horriblement defectuosa”, “monstruosament traïdora de les esperances que hi havies posat”, però, “tanmateix, és teva, aquesta criatura; és tu; i l’estimes”.
Just això és el que m’ha passat durant els darrers tres anys d’escriptura. M’havia passejat prop de dos anys i mig amb una novel·la a mig fer ara en braços, ara a becoll, ara agafant-me més discretament la mà, estimant-la i empegueint-me’n a parts iguals, parlant-ne amb els íntims, quan de sobte vaig entendre que se m’havia mort a les mans. O que, si més no, ara no volia que avançàs en la seva escriptura. I va ser un dol. Un dol que va començar la tardor passada i que s’ha allargat prop de mig any, entre converses amb companys d’ofici i amb alguns amics, entre “no la descart, ens hem donat un temps” i “ja veurem si un dia la història em demana que hi torni”. I jo no ho sé, si hi tornaré, però m’agrada emmirallar-me en la imatge de Don DeLillo i la lectura que en fa Foster Wallace per pensar en el que m’ha passat per dins. Perquè és la primera novel·la que he deixat, per ara, inacabada, després de descartar-ne una, la primera, a la qual sí que vaig posar punt i final.
El temps passa, però, i tot i que els dols i els dubtes mai se’n van del tot, la vida i la curiositat van fent camí. Una novel·la és obsessió i és, també, la fe que un dia podràs acabar el projecte dedicat a aquesta obsessió. I ara en tenc una de nova. No substituirà l’antiga, no les voldré comparar mai (com els fills, supòs que amb tota la distància, tot i no haver-ne tengut), però m’acompanya com una il·lusió encesa i sé que aquesta vegada no la puc desaprofitar. És lletjona, encara. Li falten la majoria d’òrgans, moltes parts, teixits que fins molt més endavant no sabré conferir-li com es mereix. Però és meva. I l’escric a mà, com quan era adolescent i com no feia des de fa més de quinze anys. M’assec a un cafè, a un bar, lluny de casa i de la biblioteca, que és on l’altra em va deixar, i les paraules em surten fàcils, de vegades gràcils i tot. Em condueixen a les que han de venir després. I és com si tot aquest temps, també el de la novel·la anterior, hagués estat preparant-me per a aquest altre projecte. Després d’un dol pot venir una naixença, també.
