El dilema dels comuns
La futbolització de la política és una mala notícia. El que hauria de ser el domini de la racionalitat s’omple de sentiment, de (baixes) passions, d’èpica i de polarització. Bons contra dolents, pactes legítims –els dels meus–, pactes il·legítims –els dels altres–. La setmana passada, els comuns d’Ada Colau van fer una mala gestió del seu vot i van contribuir a convertir la tarda de dissabte en un carrusel deportivo amb sorpresa al Saló de Cent. La decisió de votar Jaume Collboni respon a una lògica del tot racional i explicable. Fer-ho mitja hora abans després de dies negant que ho faràs i fent-te l’ofès quan t’ho suggereixen, no té cap explicació. El canvi d’última hora no es pot explicar amb cap canvi en el context. Per tant, és comprensible que generés indignació entre els qui perdien una alcaldia que ja acariciaven i tot de versions conspiratòries per entendre el gir final.
Sembla evident que el suport del PP a Collboni es va decidir en clau nacional. Evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista. Tot i que molts independentistes acusen Xavier Trias de no ser-ho, el seu partit (amagat durant la campanya i aparegut la nit electoral) sí que ho és. La llista d’exigències del PP per votar-lo no és un pacte: és paper mullat. Simplement, la tapadora de Sirera per dissimular que el suport no tenia res a veure amb Barcelona. Ara bé, tant en clau nacional va ser el vot del PP a Jaume Collboni com ho va ser l’acord entre Xavier Trias i Ernest Maragall. Amb un document més elaborat –al cap i a la fi era un acord per governar junts– però des d’un mateix imperatiu: el nacional. Tant per a uns com per als altres, era molt important que Barcelona tingués un alcalde independentista. Però l’eix nacional no ho explica tot. Tot i que molts l’obliden o volen que l’oblidem, n’hi ha un altre.
És molt còmode pensar que els comuns van votar Collboni perquè són uns espanyolistes. Pensar que ho van fer pel mateix motiu que el PP ajuda a esvair matisos. Ets dels nostres o no ho ets. Els catalans, els barcelonins, havien votat Trias. I vosaltres, per una decisió presa a Madrid, no el deixeu ser alcalde. Les ulleres del nacionalisme no permeten analitzar el que ha passat amb una clau que no sigui la nacional. Els mals catalans no han permès que els bons catalans tinguessin l’alcaldia. Gairebé ningú no ho ha dit en aquests termes, òbviament. Però en el rerefons de moltes crítiques hi ha aquesta idea. Una nova versió del pujolià Contra Catalunya. Però els comuns no ho han decidit des d’aquesta lògica ni Yolanda Díaz hi ha tingut res a veure. Han triat el que per a ells és el mal menor. I en termes d’esquerra-dreta i de model de ciutat han cregut –penso que amb motiu– que els socialistes estan a l’esquerra de Junts. Tan senzill com això.
Xavier Trias va basar tota la seva campanya en l’anticolauisme. La paraula que més va repetir als debats va ser “desatre!” Fos quin fos el tema, la seva primera resposta sempre era la mateixa. I quan se li demanaven propostes, la pauta també es repetia: “desfer el que ha fet Ada Colau”. Representava el barceloní emprenyat. Un senyor de Barcelona simpàtic (a tots ens cau bé Xavier Trias) fart de tantes “bestieses!” Un senyor de dretes de Barcelona que, sense entrar en detalls, reivindicava una Barcelona “normal”, una Barcelona d’ordre: la Barcelona de tota la vida. I amb això, va recollir gran part dels vots dels indignats o damnificats pel govern d’Ada Colau. El dilema que els comuns tenien –i que, repeteixo, en un greu error van allargar fins dissabte– era si permetre per passiva que el representant del seu antimodel fos alcalde o empassar-se el gripau de votar amb el PP per fer alcalde el representant del partit amb el qual ha governat aquests quatre anys. Sense la presència del PP el dilema hauria estat més fàcil. Però finalment la decisió era entre Collboni i Trias. Entre els socialistes i Junts. Entre qui la va votar dues vegades i qui diu que és el pitjor que li ha passat a Barcelona.
Jaume Collboni és l’alcalde legítim de Barcelona. Tant com ho és Lluc Salellas de Girona. Cap del dos va ser el més votat. Però tots dos van aconseguir que més de la meitat del plenari votés la seva candidatura. En els dos casos hi ha explicacions que s’entenen per l’eix nacional tot i produir coincidències contra natura (recordem que Guanyem Girona es presentava com a alternativa radical als seus actuals socis). Però hem de ser honestos i no canviar la vara de mesurar en funció dels nostres interessos. La política és complexa i tothom actua pel mal menor. Que també es podria dir bé mínim. I millor així, perquè l’alternativa –el bé superior– fa una mica de por.
