Després de la Diada
Passada l’esgotadora controvèrsia prèvia a l’Onze de Setembre, i al marge de quin hagi estat el resultat de tot plegat, proposo unes reflexions sobre el moment present de l’independentisme i uns criteris bàsics per reprendre el camí.
D’ENTRADA, crec que no és l’hora d’insistir en les grans concentracions, creant expectatives de participació multitudinària, i menys ara que des de bona part del mateix statu quo independentista s’hi ha desincentivat l’assistència. Penso que no se sap llegir correctament el clima polític, i tot fa massa la impressió que en lloc d’oferir objectius creïbles que facin omplir el carrer amb entusiasme, les organitzacions lluiten per la seva supervivència, a la defensiva. Enguany –és una opinió– hauria estat l’hora de mobilitzacions selectives, creatives i descentralitzades, com ara haver fet concentracions als punts de màxima repressió fa cinc anys per convertir-los en llocs de memòria permanent, marcant-los amb la inauguració d’obres dels artistes més reconeguts del país. Soc del parer que estem combatent amb eines velles, esmussades i rovellades. Si no se’ns en proposen d’altres, ves quin remei: fem-les servir. Però el problema no és que aquest combat cansi: és que avorreix.
AIXÍ MATEIX, tant de bo que aquest 11-S hagi cremat, definitivament, totes les crides frívoles i precipitades a la unitat independentista. Unes crides que, sabent que són quimèriques, són l’avantsala d’una autoimposada derrota. Ara ha estat ERC qui ha tancat perversament el cercle de la lògica divisòria quan, sent qui més ha ajudat a dividir, ha exigit unitat a qui més l’ha defensada. Cal que se n’aprengui la lliçó: quan l’exigència d’unitat amaga la voluntat de fractura –i molts hi han jugat–, més val deixar-la per quan sigui realment imprescindible. És a dir, per a l’embat final contra l’Estat. Llavors, sí. I és que l’adversari ens va saber inocular el virus de la divisió –afegint-hi de manera regular noves variants–, i ara vivim una situació veritablement pandèmica. Si us plau, si més no, mantinguem les distàncies de seguretat!
FINALMENT, i formulada de manera molt breu, la meva proposta a curt i mitjà termini per a la represa d’un clima favorable a la independència es pot resumir en tres objectius. Primer, i havent abandonat l’obsessió per una impossible unitat genèrica –ni ideològica, ni estratègica–, el més urgent seria aturar l’actual lògica autodestructiva i pacificar l’independentisme. És fonamental fumar la pipa de la pau que, com s’ha repetit tantes vegades, només té valor si es fa entre les tribus enemigues. ¿Seria possible un pacte de no-agressió? No dic renunciar a la crítica, només dic no insultar i acceptar la diversitat de perspectives. Demanar-ho a les xarxes socials seria absurd. Però en els espais més civilitzats, a les tertúlies, a les entrevistes, a la informació periodística... per què no passem de la desqualificació irreflexiva a la contraposició d’arguments?
EN SEGON LLOC, el nou cicle hauria de parar atenció a tot allò que es va fer bé, com a mínim, d’ençà del 2007. És a dir, revisar què va empènyer el desvetllament i creixement del moviment sobiranista al llarg de la dècada gloriosa prèvia a l’1-O del 2017. Els errors ja els sabem i ens els hem tirat tots pel cap...
I FINALMENT, s’ha de recuperar el treball pacient i tenaç, de base, començant pels àmbits de proximitat. És necessària una feina discreta i regular, que triï molt bé els moments –que no han de ser molts– de manifestació pública. S’ha de tornar a ser particularment creatiu i disruptiu per tal de sorprendre i desbordar la lògica política institucional per poder definir un terreny de joc propi. Seria bo abandonar l’agror i el ressentiment, absolutament improductius. I, sobretot, des de l’autoexigència i la crítica serena, tot s’ha de fer amb molta dignitat nacional. Només d’aquesta manera “ho tornarem a fer”.
