Contra el despotisme lingüístic
1. Ressentiments. Les darreres exhibicions de la dreta espanyola han tornat a posar d’actualitat el debat sobre la llengua. I han evidenciat que el nacionalisme hispànic ha anat deixant de costat els senyals de prudència i contenció que havia demostrat quan buscava permanentment el suport de CiU i el PNB, convertits en clau de l’alternança política a Espanya. I així va ser com es va anar donant reconeixement al català i al basc i a les altres llengües del marc plural ibèric. Eren evidents les resistències, però fins i tot Aznar va fer passos significatius amb el president Pujol en la normalització del català. I encara que per al nacionalisme espanyol el castellà era la llengua de tots i les altres eren extravagàncies que desafiaven el marc nacional, la presència territorial de la diversitat lingüística estava assumida, encara que fos a contrapel.
Des del 2017 això ha canviat i per a una part important de la cultura espanyola les llengües perifèriques tornen a ser una amenaça. Per què ara? Per què passar d’una tolerància de facto, malgrat el dolor dels que veuen les llengües diferencials com una amenaça a la pàtria, a tornar a assenyalar-les com un perill? Més enllà dels ressentiments generats pel desafiament independentista, i de la frustració per la minsa manifestació de Madrid, que ha acabat obrint la via a la confrontació dins del mateix PP, hi ha també altres raons que expliquen l’agitació dels darrers dies. Toca apujar el to: ara el català ja no és només una nosa, sinó un virus que amenaça la pàtria espanyola.
Hi ha molt soroll, molta fatxenderia, en tot plegat, fruit d’una dinàmica molt concreta de la política d'aquest moment. Per circumstàncies pròpies del cas espanyol, però també del marc general, en què els nacionalismes són signes del temps. Comencem pel primer punt, el més prosaic. Sánchez intenta capitalitzar el post Procés, aprofitar el clima d'una certa distensió després dels moments d’alta tensió –de la repressió a la frustració–, buscant complicitats i evitant confrontacions. I validant el reconeixement al català, i de rebot a les altres llengües perifèriques –les conquestes catalanes sempre tenen aquests efectes compensatoris–, assumeix la normalitat. Però el PP necessita la guerra per poder aspirar a tornar a governar, i fa de la llengua pàtria un instrument de resistència.
2. Animals que escriuen. És evident que la llengua és un factor clau de la nostra condició d’humans, animals amb llenguatge parlat i escrit. Les llengües ens socialitzen i ens singularitzen i és innegable que marquen la cultura, la manera d’estar en el món d’una comunitat. Per això s’ha associat tan sovint llengua i nació. Ens delimita un horitzó: la paraula amb què ens comuniquem, que dona sentit a elements referencials compartits. Amb el benentès que la diversitat lingüística és un tret essencial de la humanitat i que cada cop té menys sentit, en un món globalitzat, aspirar a una nació amb una sola llengua. Però precisament el reconeixement de la pluralitat lingüística, innegable en una societat oberta, no és incompatible amb el reconeixement de la que la història ha configurat com a llengua pròpia. I, de fet, la lenta construcció de la diversitat lingüística ha estat una singularitat de la transició espanyola.
Tornem a allò més prosaic. Si ara el conflicte lingüístic torna, i ho fa amb expressions poc matisades que presenten el multilingüisme com un monstre amb moltes cares, és perquè el sistema polític espanyol està mutant, i l’alternança ja no es juga al centre com abans. I a la dreta es fa determinant el pes de l’extrema dreta. Les maniobres contra el català responen a aquest esperit: una sola llengua, un despotisme il·liberal. I la complexitat, la societat pluricultural, la riquesa de les nacions, fan nosa.
I, tanmateix, la qüestió ara ja no hauria de ser què fer amb les llengües oficials que pretenen aclaparar les nacions, sinó com es fa lloc a la pluralitat lingüística en unes societats de composició verbal cada cop més oberta. Sense renunciar al rol referencial de la llengua pròpia: el vincle entre la parla i l’estat d’esperit d’un país. Però tenint present, com ha dit Pere Lluís Font, que “qui només coneix la seva llengua no coneix ni la seva llengua”.
