El que es desbarata quan desconnectem

Les societats actuals s’estructuren a partir del treball, i en esquemes de ‘feina versus vacances’. N’hi ha que s’hauran fet un tip d’anar amunt i avall, a l’estiu –ara cap aquí amb cotxe, ara un avió cap allà, potser fins i tot un creuer més enllà–; d’altres que s’hauran traslladat temporalment a la segona residència. La qüestió és, per poc que es pugui, no quedar-se quiet al mateix lloc on s’està tot l’any laboral o tot el curs. Però hi ha treballadors que vivim fora d’aquest patró (els autònoms, per exemple) i, a mi, em venen al cap prou sovint les paraules de Jean Cocteau: “No podem anar corrent de lloc en lloc sense perdre alguna cosa”. El poeta i cineasta francès les emprava a La dificultat de ser (trad. Antoni Clapés. Quid Pro Quo, 2018), parlant de l’ànima, del desplaçament de les passions (els interessos) i dels efectes d’això que ara en diem desconnectar (evitar de pensar en els temes que normalment ens ocupen, més materials i pràctics).

Com a espècie, hem evolucionat prou; vull dir que hem fet una feinada per aprofitar al màxim l’espai i el temps que ens han tocat, malgrat les conseqüències devastadores d’aquesta evolució. Tot plegat va començar el dia que, devers 10.000 anys enrere, vam deixar de ser nòmades –ço és, de desplaçar-nos en funció dels recursos del territori- i ens vam quedar quiets en un tros, la qual cosa permeté d’estudiar-lo més profundament i aprendre a modificar-lo perquè ens servís millor.

Per tal de transmetre el coneixement adquirit (i les coses encara incomprensibles) sobre els cicles de la natura, els nostres avantpassats més antics van crear la poesia i la música, els mites, la llengua, les dites, a partir de l’observació, de l’estudi contemplatiu dels fenòmens naturals –com per exemple, els climàtics. Zeus, un dels déus occidentals més populars, era l’encarregat de sembrar llamps i trons. Les llàgrimes de Ra es convertien en abelles i feien aparèixer les flors. Si la Candelera reia, el fred fugia, i si plorava, era ben viu; santa Bàrbara i sant Marc protegien les cases en nits de tempesta. Els nòmades del Gran Chaco responsabilitzaven de la pluja la deessa Kasogonaga (una formiga vermella). Els pagesos seguien el calendari de la lluna per sembrar i collir.  I els xinesos veneraven Shennong, que havia instruït els mortals en l’agricultura i s’havia inventat els mercats. 

Aquest corpus, que no havia aturat mai de créixer i evolucionar arreu del planeta, a través de la cultura popular i les manifestacions artístiques de cada poble, s’ha anat arraconant, perquè últimament s’arracona el que no demostra utilitat. Avui habitem el planeta, però ja no observem i estudiem l’entorn per fer-li cas, sinó que el vivim i l’afectem segons la pròpia voluntat i interessos, amb el pretext de continuar habitant durant més temps, com a espècie, la Terra.

L’any 2008, la Xina va debutar amb una tècnica per condicionar el clima: havien de celebrar els jocs olímpics i no volien, de cap de les maneres, que plogués. Ara empren aquesta tecnologia a la inversa, i disparen iodur de plata als corsers del cel per tal que l’aigua ragi a balquena. Creem o contenim les tempestes, segons ens convé. Els xinesos també decideixen quines plantes s’han de reproduir: els inseminen les flors d’una amb una amb un pinzellet (cosa que abans feien els insectes pol·linitzadors); i als Estats Units –més barroers–, pol·linitzen els camps a canonades. Els insectes que se n’ocupaven des de fa milions d’anys, de cada vegada són menys efectius, perquè el pol·len i el nèctar que els alimenta té menys qualitat (per les modificacions genètiques i els pesticides). Les plantes que aconsegueixin donar-nos fruit tampoc seran, doncs, tan nutritives com solien ser. De cop i volta, fem mans i mànigues per combatre el canvi climàtic, però és massa tard. Ens falta aigua, sòl fèrtil i aire pur i, alhora, anem curts d’energia que continuï movent els engranatges de la societat que hem dissenyat. 

Podem recuperar la saviesa generada amb anys d’aprenentatge i creativitat, però la majoria de refranys ja no ens serviran, perquè hem desbaratat el clima: la meteorologia ha canviat i hauran de canviar el tipus de conreus, el calendari del pagès i el de la feina i l’escola. La nostra societat ha desconnectat fins a tal punt de la circularitat de la vida, dels ecosistemes i del temps, que també quedarà ben desbaratada, quan toqui capgirar els esquemes treball versus lleure per sobreviure. I no falta gaire. A casa, quan érem nins i hi havia sequera, ballàvem una dansa de la pluja que havíem après dels apatxes en una pel·lícula; sovint, funcionava, i a més la combinàvem amb dutxar-nos menys. Ara podrem fer ploure, però qui se la voldrà beure, aquesta aigua? No pas els qui encara badem la boca al cel quan cau un xàfec. 

Laia Malo és poeta, traductora i músic