Derrota democràtica

No puc evitar-ho. Potser som més xafarder del que estic disposat a confessar. O no, tal vegada és la meva naturalesa demoscòpica o la simple necessitat d’entendre el món i sortir, encara que només sigui un cop cada quatre anys, de la meva bombolla sociocultural i mirar als ulls els meus veïns i veure qui duu l’acreditació d’apoderat del PSOE, qui duu la de Vox, qui duu la de MÉS, etc. Tampoc puc evitar fixar-me en la gent que va per davant meu i en quines paperetes agafa. Sé que va en contra del secret del vot i tal, però, de ver, se me’n van els ulls. He de mirar i ho he de fer, sobretot en els darrers anys, amb la morbositat d’aquell que mira un accident amb ferits greus, morts, membres mutilats, butzes escampades per terra. 

Enguany, de fet, em va tocar coincidir a la taula amb una parella que anava a votar amb els seus fills, una estampa feliç, un cant a la democràcia, oh, que guapa que ets, democràcia estimada. Vaig arribar tot empalmat de democràcia a triar alguna papereta inofensiva, però, ai las!, vaig haver de veure de coa d’ull que aquella parella exemplarment democràtica agafaven tots dos les paperetes del nou partit aquell que pensaries que és una puta broma si no fos perquè no és cap puta broma ni fa cap puta gràcia. 

Nova arronsada democràtica. Nova arronsada vital, de fet. 

Que poc em duren les meves minses reserves de fe en la humanitat... 

I després em deman per què deix que aquestes coses m’afectin si, tanmateix, som totalment conscient de l’absurditat de tota aquesta farsa. Fa anys que no vot per convicció. Ni sabria recordar el darrer cop que ho vaig fer. Vot perquè em sent extorsionat a fer-ho, perquè sent que si no cedesc al xantatge emocional de la política actual estic permetent el retorn del feixisme; vot per contenir temporalment una riuada de merda que probablement sigui inevitable –al cap i a la fi, el tripijoc ha de menester les seves crisis, les seves porgues, les seves guerres. 

Som d’aquella gent que s’ha passat la vida afirmant que votar era important, que si no participaves del procés després no tenies dret a queixar-te del resultat i pens que, en part, només en part, és cert, però també pens que reduir la participació política a dipositar un paperet cada quatre anys en una urna és una comèdia molt convenient per a uns i que delata una ingenuïtat total per part d’aquells que ens sentim satisfets amb el simulacre. 

Darrerament tendesc a pensar que votar és absurd. O que almanco ho és fer-ho a la contra i que tal vegada també ho és contenir l’avanç del feixisme a les institucions si tanmateix avancen per tots els altres flancs, a cara descoberta... Com respondre-hi? Com aturar-ho? I si no hi responem? I si no ho aturam? I si els deixam, un cop més, vèncer, arrasar, fracassar? Al cap i a la fi, totes les malalties socials que el feixisme havia promès combatre continuaven allà un cop el feixisme va ser derrotat. Tot i que també és cert que totes les injustícies i desigualtats que la democràcia havia de resoldre continuen aquí i són ben nostres. 

Llavors, a les pròximes eleccions ens quedam a casa tots? 

Així potser tenim un moment per llepar-nos les ferides de les nostres respectives derrotes.