Democràcia sacrílega
Al Congrés de Diputats hi ha extrema dreta i feixistes. No són el mateix, encara que la frontera entre uns i altres és prou difusa per confondre’ls. Un diputat justificava els insults i l’agressió verbal d’una companya de bancada a una ministra del govern amb un sonor “Somos superiores moralmente”. Una autoafirmació expressa de l’essència feixista, de supremacisme per entronitzar l’insult i la persecució com a mètode. Feixisme sense eufemismes. “Les vamos a parar los pies a esta banda fascista con más derechos”, havia dit la ministra contestant a la violència política que s’havia utilitzat en contra d’ella. Les dues frases no pertanyen a un mateixa categoria de llenguatge. Si entenem que “parar los pies” té un sentit metafòric, la paraula més pujada de to utilitzada per la ministra seria “banda” (“Porció de gent unida per consanguinitat o per idees i considerada en oposició als altres”, segons el diccionari).
Una cambra de diputats amb una part dreta de l’hemicicle radicalitzada suporta una càrrega de tensió que produeix estridències explosives: “Al zurderío se le combate de cara. Esto no es para tibios” (Onofre Miralles, parlamentari de Vox). La violència política del radicalisme tavernari dretà és habitual i condueix a degradar el debat. No obstant això, per a l’entramat mediàtic en mans del capital corporatiu, aquesta violència no comptabilitza com a tal, la blanquegen i normalitzen, els riuen les gràcies i els seus fakes es converteixen en cèl·lules mare d’una ona expansiva propagandística. Però, a qui serveix aquest “trilerisme” polític i mediàtic?
Steve Bannon passa per ser el pare de l’estratègia de l’actual confrontació radical. El seu cim va ser la presidència de Donald Trump als EUA. El major contribuent a les campanyes de Donald Trump era el fundador del grup Blackstone, Stephen Schwarzman [la democràcia nord-americana posseeix l’estranya habilitat de convertir els pecats en evidències: tot està a la vista]. A Espanya aquest fons “voltor” és conegut per la polèmica operació de compra d’habitatges de protecció oficial a l’Ajuntament de Madrid (època Botella) i per ser la major propietària de cases de l’Estat (30.000). Quan els resultats de les passades eleccions de mig mandat no varen ser favorables als candidats de Trump, el milionari Schwarzman va sentenciar: “És hora d’una nova generació de líders i tinc la intenció de donar suport a un d’ells a les primàries presidencials”, posava la mirada en el més que ultraconservador governador Ron DeSantis. Només cal fer-se una petita composició de lloc i una translació per saber el ritme al qual ballen els “nostres valents patriotes”.
No és “superioritat moral” (per cert, d’una ideologia rància), sinó un joc de titelles en mans del capital corporatiu. Arribats aquí, tornem al principi, quan dèiem que les dues frases no formen part d’un mateix llenguatge, encara que sí d’un mateix debat. Dèiem que el “lupanerisme parlamentari” de la dreta es tracta com una cosa que “No debería pasar, pero pasa” (campanya del govern popular de Galícia). És a dir, es normalitza. Precisament d’això, en clau feminista, parlava la ministra d’Igualtat quan va argumentar que “promueven la cultura de la violación”, terme acadèmic, admès internacionalment, que va ser encunyat pels moviments feministes fa més de cinquanta anys per descriure la tendència a responsabilitzar les víctimes de la violació.
L’apassionada intervenció de la ministra la podríem considerar part de l’“emoció que necessitam sentir”, que la catedràtica de la Universitat d’Oxford Amia Srinivasan veu necessari en la lluita feminista (entrevista a El País). No obstant això, la presidenta del Congrés dels Diputats la va reprendre i va considerar “inadequat” el terme. Per plorar. Sovint, si és feminista, d’esquerra alternativa o independentista qui planta cara als radicals de dretes, el debat adquireix la categoria de confrontació crispada i la persona “pasa de atacada a provocadora” (significatiu titular d’El País, amb relació a Irene Montero). Principi de transposició de Goebbels.
Una preocupació supina treu el cap: la censura de la paraula a les cambres parlamentàries (no confondre a erradicar la violència política). Des del moment que al Tribunal Constitucional se li va obrir la porta de la capacitat executiva de les seves resolucions i aquest va considerar que podia decidir sobre el que es parlava a un parlament, es va rompre un equilibri. Es judialitzava el debat. L’espasa de Dàmocles de la desobediència penjava sobre els caps dels membres de la Mesa de les cambres que, per principi democràtic, únicament devien obediència a la sobirania popular. De facto es volia convertir els presidents de les cambres en potencials inquisidors, el paper d’ordenar els debats i de procurar equilibri quedaria lluny.
La democràcia espanyola, al contrari de la nord-americana, no posseeix la virtut de l’evidència, té una cambra fosca amb realitats no resoltes. L’intervencionisme en ordenar el debat respon a l’existència d’angles obscurs que amaguen certs tabús. L’espasa del Constitucional. Per una altra part, la irrupció als hemicicles de la violència política de la mà de la dreta radical fa que es vagin sumant noves capes de cautela. En conjunt, l’escenari es complica i, per evitar mals majors, es tendeix a l’equidistància. El debat s’ordena des de l’equidistància, però els llenguatges de la Cambra no són equivalents. La violència política no té equivalència possible, fer-li front és una responsabilitat ineludible.
Certs mitjans tracten la política com un reality show, podríem dir que el fenomen s’assembla a “la violació de tot un mecanisme posat al servei de fabricació de valors culturals” de Walter Benjamin. Això sumat a l’existència de tabús, l’equidistància i l’autocensura enfosqueixen una evidència còsmica i natural: darrere cada diputat hi ha milers de vots de ciutadans sobirans que són l’essència del sistema. Correm el perill que sota la manca de llum congriem una democràcia sacrílega que cultiva la desafecció a la mare, la sobirania popular, i donem pàbul als agressors.
