OPINIÓ
Opinió 07/07/2018

Del Mundial i altres herbes

i
Pere Salas
3 min

Tothom sap que el Mundial de futbol és molt més que una competició esportiva. Certament és un negoci. Però també és un aparador nacional. Produeix nacionalisme i, al mateix temps, n’és el producte. Per aquest motiu la majoria de mitjans de comunicació, independentment de la seva orientació política, tenen una secció d’esports en què els referents “nacionals” s’agiten de forma ordinària.

Però el Mundial ha estat (i és) preparat per les lligues dites, i no per casualitat, nacionals. La Liga, igual que la Bundesliga o la Premier, generen notícies de forma quotidiana que naturalitzen un “nosaltres” contraposat als “altres”. És igual que els jugadors siguin estrangers, ja que com els mercenaris dels antics Terços, competeixen per trofeus nacionals i internacionals.

En aquest sentit, fins i tot podríem dubtar del paper que juguen determinats clubs que històricament han representat un important paper en la creació d’identitats. Per descomptat, el FC Barcelona ha estat un factor de catalanitat, però jo tindria més dubtes que això sigui assimilable també a l’independentisme. Mentre el Barça jugui la lliga espanyola difícilment podrà generar identitats alternatives a aquella. Recordem no només el paper que ha tingut el club en els darrers mesos, sinó la poca predisposició a la creació d’una selecció catalana de veritat. Els jugadors del Barça, a més, foren claus a l'hora de guanyar l’únic Mundial que té Espanya. I, a dia d’avui, Gerard Piqué encara defensa els colors de la Roja –tot i que sembla que per poc temps–.

M’atreviria a dir, fins i tot, que el Barça ha estat una institució molt més espanyolitzadora que no l’altre equip de la ciutat i gran rival, el RCD Espanyol. Entre d’altres raons perquè el primer, com els grans homes de la Renaixença, ha fet compatible el catalanisme amb la integració dins Espanya. És el mateix argument que podríem fer servir per definir els partits autonomistes mentre participen de les institucions estatals i de les eleccions generals. Els regionalistes i els federalistes, afirma Ferran Archilés, han fet tant o més per l’estat nació a tot arreu com els centralistes. Els casos de Suïssa o dels EUA avalen aquesta teoria. És clar que també poden derivar en forces contràries que generen identitats alternatives, però el fet important és constatar que la descentralització i l’autonomia ajuden a legitimar i a crear consens entorn d'una idea de pàtria política de forma molt més eficient que la imposició per la força bruta. En l’àmbit esportiu els britànics ho han entès a la perfecció quan no sempre participen en nom de l’Estat en les competicions internacionals, encara que a les olimpíades sí que ho fan.

Que les lligues nacionals són claus per al nacionalisme d’Estat ens ho demostra el pobre entusiasme en què s’aborda la creació d’una veritable lliga europea, a l’estil de l'NFL o de l'NBA. Deia Tony Judt que quan veiés els europeus animar una selecció de futbol de la UE llavors creuria en el futur d’Europa com a nació. De moment això està lluny de passar. I això que en els darrers temps s’ha incrementat la importància de les competicions continentals, com la Champions. Però el seu caràcter esporàdic no ha substituït la quotidianitat del tornejos “domèstics”. És més, els clubs competeixen en representació de les seves pròpies lligues que alhora són percebudes com a nacionals. I si una part del públic no ho creu així, els locutors s’encarreguen de recordar-ho a cada moment de la retransmissió.

El Mundial, lògicament, també ajuda a fer nació. L’internacionalisme, de fet, no s’entén sense un món de nacions. És la seva naturalització màxima. Només els estats nació tenen dret a enfrontar-se amb altres estats nació, amb l’excepció que confirma la regla dels britànics. No debades, Roland Barthes afirmava que la ideologia s'expressa amb “la veu del que és natural”. La ideologia comprèn els hàbits de pensament i creença que aconsegueixen que qualsevol univers social sembli als seus integrants des de temps immemorial. Així, el futbol professional es converteix en un element ideològic més que ajuda les persones a oblidar que l’estat nació és un constructe històric.

Dit això, he de confessar que em vaig meravellar amb el França - Argentina o el Bèlgica - Japó de l’altre dia.

stats