Damià Pons duu Gabriel Janer Manila a l’institut
Tenc records excel·lents dels meus anys d’estudiant a l’institut de secundària de Llucmajor, que actualment duu el nom mateix del poble però que aleshores tenia els noms de Maria Antònia Salvà (a l’edifici on s’impartia BUP) i de Pere de Son Gall (a l’edifici de FP); és llàstima que aquests noms es perdessin. Però ara aquesta no és la qüestió.
Entre aquests records de què parlava hi ha el del dia que Gabriel Janer Manila va venir a fer una xerrada als alumnes, que l’esperàvem amb expectació. No era cada dia que rebéssim la visita d’un escriptor, i a més a Janer Manila l’havíem llegit: segurament alguna de les seves novel·les juvenils, com ara El rei Gaspar o La serpentina. El vam escoltar amb atenció, i recordo que ens va semblar més divertit (menys “seriós”) del que ens havíem imaginat, i després encara alguns li vam fer una entrevista per a la revista de l’institut, que es deia Curolles. El professor que havia convidat Gabriel Janer Manila a aquella trobada amb alumnes de l’institut Maria Antònia Salvà de Llucmajor era Damià Pons. Aleshores no n’érem conscients, però tampoc no és cada dia que es té un professor com en Damià Pons, tot i que en aquells anys (segona meitat dels vuitanta) hi van coincidir una colla de docents magnífics, a Llucmajor: Miquel Sbert, Tomeu Carrió, Margalida Tous, alguns ja difunts com Josep Maria Medrano, Miquel Jaume, Ramón Parra, Catalina Ginard o María Luisa Aguiló, i d’altres que segur que em deixo. En parlàvem no fa gaire amb un altre professor extraordinari, Antoni Llompart, que em va fer arribar una fotografia en què sortien algunes d’aquestes persones, en una excursió crec que a Cala Pi.
En els últims dies, Gabriel Janer Manila ha presentat Lungomare, el tercer i darrer tom de les seves memòries (els volums anteriors són Ha nevat sobre Yesterday, de 2016, i Amor, no estàs fatigat, de 2019) en un acte al pati de la Misericòrdia en què ell i un altre gran autor de les nostres lletres, Antoni Vidal Ferrando, ens van regalar un horabaixa que no oblidarem. Per la seva banda, Damià Pons ha impartit la seva darrera classe a la UIB, on s’ha jubilat com a catedràtic de Filologia Catalana. Gabriel Janer Manila va complir els vuitanta anys, Damià Pons ha fet els setanta. Jo soc ara més gran (més vell) del que ho eren ells el dia del meu record, que devia ser (havia de ser) un dia lectiu qualsevol dels anys 1986 o 1987. Ara ens podríem esplaiar en consideracions sobre el pas indefugible del temps i extraviar-nos (encara més) en nostàlgies, però seria sobrer.
La intenció és justament la contrària. El propòsit d’aquest article és agrair la feinada extraordinària que han fet aquests dos homes per la cultura d’aquest país, que vol dir per a la millora de la vida de tota la comunitat. Les comunitats (els països, les societats, digau-ne com vulgueu), si no són la seva cultura, no són res. Si no parlen la seva pròpia llengua, tampoc. L’obra escrita de l’un i de l’altre és d’un valor immens, i un article com aquest no dona ni per fer la llista dels títols i posar-los mínimament en valor, en cap dels dos casos. Però, per si tot el que han escrit no fos prou, l’esforç constant que han fet Gabriel Janer Manila i Damià Pons per ajudar la gent d’aquest país a conèixer la seva pròpia cultura, a parlar la seva pròpia llengua, a ser allò que som, és inestimable. Han estat mestres, a les aules i a fora. No he oblidat aquella ocasió que Damià Pons va convidar Gabriel Janer Manila a la nostra classe; a ells, en canvi, se’ls deu confondre amb el record de milers d’activitats del mateix estil que han dut a terme al llarg dels anys. Si els topau, si els veieu en persona o als mitjans, mirau de recordar que tots dos representen algunes de les coses millors que compartim com a ciutadans de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
