Cuixart, Navalni i més realitats comparables
Em consta l’admiració del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, per l’opositor rus Aleksei Navalni i pels ciutadans russos que surten a manifestar-se pel seu alliberament desafiant el règim autoritari de Putin per defensar les llibertats ciutadanes i els drets fonamentals. Navalni va ser tancat primer en presó preventiva, però després ja ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per haver violat la llibertat condicional. Mentrestant, les mobilitzacions de ciutadans que protesten per demanar el seu alliberament ja han dut més de cinc mil detencions. Els paral·lelismes entre Navalni i els presos polítics catalans, i potser especialment amb els casos de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, són ben evidents. En contra del que argumentarien molts defensors de la legalitat vigent (un subterfugi usat habitualment per donar carta de naturalesa a tot tipus d’abusos), les injustícies sempre són comparables. Espanya no és Rússia, ben cert: tan cert com que un pres polític és un pres polític sempre. Si no fos així, el govern d’Espanya no es prendria tantes molèsties per negar que al seu país hi hagi presos polítics, sinó “polítics presos”, com va tornar a repetir la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya. L’opinió pública internacional no s’escandalitza ni s’alarma pels “polítics presos” (per corrupció, per exemple). Ho fa pels presos polítics, com és el cas.
És tan evident el paral·lelisme que fins i tot el ministre d’Afers Estrangers del govern de Putin, Serguei Lavrov, el va fer servir per contestar al seu homòleg a la Unió Europea, Josep Borrell, quan va retreure al govern rus l’empresonament i l’enverinament de l’opositor Navalni. “També veiem a Europa algunes situacions en què els tribunals són sospitosos de prendre decisions polítiques. M’agradaria parlar dels presoners sentenciats a més de deu anys de presó per haver organitzat un referèndum a Catalunya. Se’ns va acusar sense proves d’intervenir en el referèndum de l’1-O”, va etzibar Lavrov a Borrell, amb ironia. Com a bon diplomàtic, Lavrov va saber trobar un punt dèbil de Borrell, d’Espanya i, de retruc, d’Europa, amb qui Rússia manté el que es podria qualificar com una odiosa cordialitat. Borrell se la va haver d’embeinar i aquesta vegada no va deixar el seu interlocutor amb la paraula a la boca, com quan el periodista Tim Sebastian li va preguntar exactament per la mateixa qüestió, quan ell era encara ministre d’Exteriors espanyol.
El cas dels presos polítics catalans és equiparable al de Navalni, com el dels exiliats catalans ho és al dels exiliats del 39, per molt que ho neguessin fins i tot molts comuns i podemites després que ho digués Pablo Iglesias. Amb la diferència -agreujant- que ara Espanya no és un país autàrquic, sinó un estat membre de la Unió Europea. Que evidentment veu la seva autoritat erosionada pel fet de tenir dins seu un soci que comet -en nom de la legalitat vigent i d’una interpretació sui generis de l’estat de dret- actes contraintuïtius amb la idea mateixa de democràcia.
