Crònica de futbol atribuïda a Enric Franco Fontanilles ‘Franco’ (Barcelona, 1853-1900) a La Vanguardia (27-III-1895) redactada tal dia com avui de fa 131 anys. Traducció pròpia. Va ser la primera peça periodística publicada sobre aquest esport en un diari barceloní. El dia abans (26-III-1895) El Diluvio havia inserit una gasetilla informant d’aquell partit. La Vanguardia l’havia anunciat deu dies abans. El Velòdrom de la Bonanova estava situat on ara hi ha els carrers Vallmajor, Reina Victòria, Valero i Modolell.
Des de dilluns passat caldrà incloure el nou joc de pilota entre els esports que tenen adquirida carta de naturalesa entre la joventut catalana. El Velòdrom de la Bonanova es va veure ple del tot la tarda de dilluns per un públic elegant i entusiasta que, desitjós de conèixer la lluita de la qual seria testimoni l’espai esmentat, va acabar aplaudint calorosament cada una de les diverses jugades que va presenciar durant el partit. Tocades les quatre de la tarda, i després d’algunes fotografies fetes als jugadors, que es presentaven a la pelouse amb els vistosos vestits, es va donar el senyal d’inici del partit. L’agrupació esportiva de Torelló jugava al nord-est, i per tant de cara al sol i contra el vent; la societat Foot-ball de Barcelona jugava al sud-oest, amb vent i sol a la seva esquena. Els cinc corredors davanters (forvards) que va presentar en línia el Torelló, d’aspecte altiu i atlètic, contrastaven d’alguna manera amb els seus defenses; l’aspecte de la majoria d’aquests, no gaire coratjós, com es va fer palès en la lluita. El Barcelona va presentar un equip més homogeni: corredors lleugers, defenses forts i revinguts i un porter (goal keapper) segur. És difícil ressenyar les innombrables peripècies de què consta el joc. Només cal dir que els assistents, que pertanyien en gran part al bo i millor de Barcelona, van sortir entusiasmats i satisfets de la sessió. [...] Quan algun defensa com Wilson o Englis, Brown o Cochran propinava a la pilota un d’aquells cops que l’aixecava a 30 o 40 metres, o quan després d’una aferrissada lluita s’apropiava d’ella algun jugador per dur-la fins a la porta, els aplaudiments i aclamacions entusiastes plovien com a just premi a la destresa d’un o a l’agilitat dels altres, de tal manera que els espectadors s’atribuïen el paper de jutge en el partit. La nota trista que per fatalitat poc sovintejada pateixen aquestes competicions no es va presentar sortosament en aquest cas. Alguna caiguda sense conseqüència o una escomesa un xic dura van fer riure una mica els espectadors. [...] Per concloure dedicaré un aplaudiment als organitzadors, als propietaris del velòdrom que van facilitar el joc i finalment als jugadors d’un bàndol i altre que més van destacar en el partit. Els de Barcelona s’ho mereixen sense distinció i especialment el capità senyor Reeves (1 gol) [segueixen tots els noms amb el nombre de gols de cadascú]. Pel que fa als de Torelló, va destacar el capità senyor Cochran [segueixen més noms amb el nombre de gols]. Com és costum en aquests casos, vencedors i vençuts es van reunir en el Restaurant de França a deposar les seves armes davant el besteach i el whisky, pronunciant brindis a la salut de S.M. el Rei, de la Reina Regent, de S.M. Britànica i dels aficionats en general, fent vots tothom per la ràpida propagació del joc tan brillantment inaugurat.
