Mentre la pell i el cervell del paleta es rosteixen al sol del migdia, sota el qual està cimentant l’escocell d’on l’ajuntament ha arrabassat encara un altre arbre, la rendista pren un cafè a preu d’or a la terrassa que ocupa la vorera (intransitable i amb ombres de para-sol patrocinat). De cop i volta, fa una ganyota i, sense moure els ulls del mòbil, es plany hiperbòlica pels futbolistes que d’aquí un parell d’hores, davall l’astre roent, hauran de jugar un partit. Aquesta indivídua de l’espècie humana viu una existència tan paral·lela, tan separada de la nostra, que ni veu ni sent la cercavila reivindicativa (a 49 graus sense ombra) de les associacions peregarauines. Tampoc no el sent ni el veu l’expat de l’altre bar, que, amb la mirada al portàtil, l’oïda als auriculars i les neurones al núvol de pagament, habita encara un altre univers.
L’obrer no està sol, i els peregarauins són una colla; tanmateix, fa l’efecte que hem perdut la possibilitat de comunicar-nos: com si haguéssim desaprès o no haguéssim adaptat prou orgànicament els codis sonors humans –com si ja no els compartíssim. Mentrestant, convivim amb uns veïns encegats i eixordats pel propi benestar i uns governants fermament decidits a ignorar-nos i menystenir les lògiques demandes: o bé passen de llarg de la nostra presència i soroll, o ens interpreten com una amenaça al seu estatus i ens silencien. Però la nostra contraproposta té sentit i consens, n’hi ha miralls i ressons a totes les Balears... i més enllà. En un barri residencial berlinès, el consistori també ha decidit de talar els arbres que refrescaven els blocs de pisos, per tal que els residents de les casetes amb jardí tinguin espai per als seus dos cotxes. Ens ho explica l’artista sonora Kirsten Reese, professora de composició electroacústica a la Universitat de les Arts de Berlín (ciutat que ella descriu com “la formigonera”), amb qui hem anat als Vosges (una serralada de l’Alsàcia) per a escoltar i enregistrar no pas els ecos erms del ciment, sinó la vibració col·lectiva dels formícids.
Les formigues no es comuniquen ‘parlant’ com nosaltres, vull dir que no tenen òrgans equivalents a les nostres cordes vocals ni timpans que els permetin d’enviar i rebre sons per l’aire. En comptes d’això, són capaces d’estridular (fregar parts del cos entre elles) i percudir les mandíbules contra diverses superfícies, per tal de transmetre tota mena de missatges en codis rítmics que els individus de la seva espècie (i molt possiblement d’altres espècies) perceben en forma d’una vibració que és conduïda per les fulles de la vegetació, a través dels túnels subterranis que construeixen o pel sòl, per exemple. Fa de mal imaginar, doncs, que puguin arribar a dir-se res entre tant d’asfalt, ciment i formigó. L’Enric Casasses, com altres poetes, les escoltà a orella nua, quan entraven (per l’estenedor sense roba estesa) en una casa deshabitada de l’Empordà: “Ni de dia ni de nit fan soroll / però es parlen totes. / Tenen uns quants llenguatges: / el dels signes de les mans, / el de les ganyotes, / el d’escopinades, rots, sospirs i pets, / el de dir-s’ho ballant / i el de fregar-se galta a galta, que és un llenguatge / de molt ric vocabulari”.
Mentre a Mallorca continuem vetllant per la protecció del Trenc i les formigues pol·linitzadores del limonium, també el GOB Menorca ha triat aquest insecte com a símbol d’una nova campanya contra el modus vivendi actual. El seu coordinador argumenta per què ens inspira a una transformació ni destructiva ni rejerarquitzant: no cal trinxar-ho tot encapçalats per un líder, sinó posar en marxa els canvis (tots els petits i poderosos canvis) que alleugin les problemàtiques d’avui (saturació, habitatge, aigua...), de seguida i sense esperar la creació de marcs legals que els autoritzin, ni el govern d’un partit polític que els validi.
Als peus d’un formiguer gegant, en una clariana que hauria d’haver estat humida, els quatre sàpiens immòbils (malgrat els mosquits) callàvem i escoltàvem. La tecnologia ens ajudava a amplificar el so, i sentírem (ben comprensible i misteriosa alhora) la llengua d’aquests insectes. Vam constatar que, si se’ls empipa (tapant una entrada del niu amb el micròfon), el seu estrídul és traduïble a la inquietud reverberant del nostre crit. Però, amb el paisatge engrandit, a més a més brogia l’eco d’un patiment atemporal, agermanat amb els qui s’atrinxeraren en aquells boscos durant la primera i Segona Guerra Mundial, i el sentírem: tan clar com la tercera guerra, que no es lluita en un univers paral·lel, i tan clar com les conseqüències (humanes i naturals, planetàries). No hem quedat muts, ni estem sols – només hem confós el crit. En comptes del de l’humà entotsolat i impotent, hauríem de ressonar el crit de les formigues: el que, per una xarxa de xiuxiuejos, convoca a tombar para-sols i replantar arbres junts.
