La revista manacorina que va irritar Franco i va acabar convertida en equip de futbol històric

ManacorEra desembre de 1970 quan un sobre postal enviat des de Manacor va arribar en motocicleta al Palacio del Pardo de Madrid. Després dels preceptius controls de seguretat, el sobre, de la mida d’un full, va acabar damunt la taula del dictador Francisco Franco. En obrir-lo va descobrir el que ja li havien advertit des de Mallorca: a dins hi havia una revista subversiva, amb articles en català anomenada Es Forat. Fundada per Pep Lluís Fuster i Toni Riera, la publicació pretenia donar una mirada multidisciplinària amb articles de literatura, cinema i actualitat.

Però no era aquest el principal problema. A la cinquena pàgina i sota el títol Carta d’un jove emancipat, un article que semblava començar bé: “No hi ha dubte, som gent nascuda enmig d’estels, raïms i blat d’or vell, és la nostra una pàtria així com cal, nosaltres som una genteta admirable”, en realitat amagava una denúncia vestida d’ironia. El text es demanava com en un país així, tan lluent, hi podien esdevenir fets tan deplorables com la mort impune de tres obrers granadins a mans de la Guàrdia Civil, i sense que suposàs cap conseqüència judicial.

L’article el signava Joan Parera, el qual després seria professor i director de l’Institut Mossèn Alcover de Manacor. No calia ser gaire viu per saber que allò tendria algun càstig. I més sabent que qui havia enviat aquell sobre beix no era precisament l’administració franquista mallorquina, sinó els mateixos editors de la nova revista. “Érem així d’innocents, teníem 18 anys i la vàrem enviar als alts càrrecs del règim com el cap provincial del Movimiento, Salvador Bauzà, i al batle de Manacor… pertot!” recorda Biel Sureda, primer president de la part social d’Es Forat.

Amb tot el rebombori muntat i promocionat, només era qüestió de temps que uns agents especials arribats de Madrid compareguessin a la ciutat de les perles: “Gavardina, coll alt i gorra, talment inspectors. Pel poble varen dir que em cercaven. Jo feia feina al banc central repartint lletres”, diu Sureda, que encara recorda com el varen citar a la seu d'Es Forat, un soterrani del Bisbat situat ben davant de l’aturada de les camiones, a la plaça del Cós, i on al primer pis les monges feien les hòsties consagrades de missa.

“Em varen seure a l’altre costat de la meva taula, encengueren el llum de la taula i me l’enfocaren a la cara… jo vaig pensar: ja està!, sospitós!”. “Es veu, però, que em veren un poc tendre i colló [somriu] i aviat vaig veure que el que cercaven els qui estudiaven a la universitat. Repassaren les fitxes de tots”. Així, les primeres represàlies les va patir el mateix Biel Sureda, qui fou denunciat davant el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i obligat a personar-se i a signar cada setmana com a prova que aquella “cèl·lula comunista” continuava a ratlla.

A Es Forat guardaven la impremta-copiadora i les ganes d’ocupar un espai de resistència cultural a Manacor. “Uns joves de 18 anys com vosaltres no heu de perdre el temps en aquestes coses… deixau anar la política i muntau un equip de futbol”, recorda Toni Perelló ‘Confit’ (primer president esportiu) que els van dir els agents com a alternativa forçada.

“Va ser el que férem… no ens teníem altra opció”. Era una sortida inesperada que gaire cosa tenia a veure amb el que havien pensat en un principi… però era l’única que no comportaria més contraprestacions. Encara que a Joan Parera, autor de l’article dels crims de Granada, finalment el varen destinar el més lluny possible de Mallorca per fer el servei militar: aniria al Ferrol, precisament, la terra del Caudillo.

“Ja jugàvem a futbol com a aficionats l’any 1969, però va ser la temporada 1971-1972 que vàrem començar a competir a l’anomenat Torneo de Educación y Descanso, una lliga local organitzada pel sindicat, on Es Forat mai va tenir cap problema per guanyar-la, perquè donava mil voltes als altres, els anys que hi va ser”, fa memòria Xisco Lladó ‘Frisan’, un dels cofundadors del club. El 1973, fins i tot arribaren a disputar el campionat d’Espanya a Castelló.

Entre els equips que hi competiren hi havia Can Tomeu (possiblement els grans rivals), els Tripolinos (del mític bar Trípoli), Can Costa, Sa Volta i el 1808 Royal Club, un nom grandiloqüent que representava el bar de la planta baixa del Cine Goya. Tots els partits es disputaven a l’anomenat camp municipal d’esports, a Na Capellera.

Però a finals de la dècada dels 70 el torneig del règim, arribada la Transició, va morir de desgast. Uns anys d’inactivitat que acabaren coincidint amb l’inici dels 80, quan es va posar en marxa la Lliga de Penyes. En 10 anys, Es Forat va guanyar la meitat dels campionats. “Nosaltres en formàrem part fins a la temporada 89-90, quan decidírem fer un pas més i inscriure’ns a la lliga d’empreses, que era per a equips de totes les Balears i que tenia un nivell similar a la preferent d’aquells temps, amb molts jugadors que havien jugat amb el Manacor i altres equips de tercera”, afegeix Lladó.

D’aquells anys en destaca la presidència honorífica d’Andreu Pasqual ‘Frau’, qui també va cedir els terrenys del camp de terra on durant dues dècades es disputaren els tornejos de penyes i empreses. Si parlam d’entrenadors, Es Forat, va començar amb Joan Morey ‘Lobé’, després Joan Febrer ‘Randa’, Pedro Sureda ‘Kocsis’, Miquel Reus, Sion Caldentey i Manolo Riera Guardiola, qui abans també havia estat un gran organitzador de joc al camp.

Joan ‘Beió’, el gran golejador

Si algú, però, destacava per damunt dels altres era sense cap mena dubte Joan ‘Beió’, un davanter golejador que havia jugat a l’Atlètic Balears. “Amb ell i Pep Pinya al mig del camp repartint joc, era molt senzill jugar. Maldament sols no entrenàssim durant la setmana, ja ens sobrava”, recorda Manuel Parera, part d’Es Forat durant els 80 i principis dels 90.

‘Beió’ semblava el típic davanter per a qui el futbol era secundari. Un d’aquells outsiders més preocupats per la vida alternativa que per cuidar-se i fer-se una carrera esportiva de cert nivell. “De talent, en tenia moltíssim i de gols, en va fer fins que se'n va cansar. Ell totsol podia aguantar tot l’equip… encara que moltes vegades l’havien d’anar a cercar si volies que es presentàs”, explica Joan Sebastià Amer ‘Garanya’, que va entrar a l’equip a tan sols 13 anys i ja hi va quedar “em treien per córrer i molestar a dalt”, fa broma.

L’equip de la darrera etapa, el que va durar fins a l’any 2001, possiblement ha estat el més alegre i competitiu. Un club, per aquells temps anomenat Bar Can Miquel-Es Forat, capaç de guanyar el CE Manacor en més d’una pretemporada. Un grup d’amics que jugava per gust i que competint al futbol aspre de la lliga d’empreses va aconseguir tres campionats, sempre en lluita directa amb els poblers de Ca Sa Miss Jotul i Ca Na Paulina, els altres dos dominadors.

Es Forat va arribar a disputar dos campionats d’Espanya més: un a Saragossa l’any 1994 i un a València el 1999, dos anys abans de desaparèixer definitivament. “N’hi ha moltes, de vivències i d'anècdotes. De tant en tant teníem ofertes d’equips federats, però no ens interessava, Es Forat era molt més divertit. Mai no ens feren més de dos a un partit. Mai no ens golejaren”, diu Joan Salas, defensa central titular durant la darrera dècada.

“Una vegada a Sa Pobla m’insultaren… record que acabava de morir ma mare i allò em va caure molt malament. Li vaig fotre un cop de puny i el vaig deixar estès. És clar, després tots em volien pegar a mi”, rememora Joan Vanrell, l’altre gran golejador de la història de Can Miquel-Es Forat. Davanter potent, però fi en la definició, no hi havia setmana que no fes dos, tres o quatre gols sense despentinar-se. Vanrell va acabar fitxant pel Felanitx.

L’escut, obra de Pere Serra

“Tot d’una vàrem encomanar un escut, un símbol que ens definís”, sosté Biel Sureda, que va cridar el seu amic, l’arquitecte Pere Serra, perquè “en fes una cosa distingible com Nike”. “I què s’ha de dir?” va contestar Serra. “Es Forat, perquè la seu és, bàsicament, un forat per avall”. “En Pere ho va clavar, va fer el dibuix d’una mà que formava un forat amb els dits, com un ok… era perfecte!”.