Heriberto Quiñones, la incòmoda parella soviètica d’Aurora Picornell

PalmaDurant la Segona República, la Internacional Comunista, coneguda com a Komintern en rus, envià a Espanya un personatge misteriós que tingué un paper destacat a les Balears. La seva trajectòria es pot resseguir en el llibre de l’historiador David Ginard titulat Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España(1931-1942), publicat el 2000 per Documenta Balear. “D’ell –assegura–, Dolores Ibárruri, la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), digué que ‘tot, fins i tot el nom, era fals’”.

L’agent de Stalin podria haver nascut a Bessaràbia (Moldàvia) a principi del segle XX. Als anys vint va treballar a l’Amèrica Llatina sota les ordres del secretari general del partit comunista argentí. Devers el 1931 va ser expulsat de França i va travessar la frontera pirenaica amb un passaport polonès que corresponia a la identitat de Yefin Granowdisky. A Espanya, per passar desapercebut, n’utilitzaria d’altres. El 1931 aparegué a Mallorca com a Heriberto Quiñones González. El nom li proporcionà un funcionari de l’Ajuntament de Gijón. L’agafà d’un difunt amb data de naixement el gener del 1907 a la mateixa ciutat asturiana.

“Quiñones –apunta Ginard– era un personatge d’aspecte estrafolari. Arribà a Mallorca parlant un castellà estrany amb un marcat accent argentí. Més tard aprengué el català de l’illa. Es trobà amb un PCE força residual”. L’emissari soviètic s’instal·là al barri del Molinar de Palma, a la casa del dirigent comunista Pere Canals. Era el barri on vivia la família d’Aurora Picornell. Des del 1930, a 18 anys, la jove palmesana, que feia de modista des del 14, era vocal de la Lliga Laica de Mallorca, fundada pel lliurepensador comunista Ateu Martí. La proclamació de la Segona República el 14 d’abril del 1931 la dugué a afiliar-se al PCE i a enarborar la lluita feminista de la dona treballadora.

Acusat de sectari

El 1932 Picornell començà a festejar amb Quiñones. “Gabriel, el seu pare –afirma l’historiador–, també era militant comunista i xocava amb ell pel seu tarannà més autoritari”. El juny d’aquell mateix any l’enigmàtic estranger fou detingut i expulsat d’Espanya –a causa de la seva condició d’apàtrida sense nom seria detingut en més ocasions. Poc temps després tornà a travessar la frontera i es traslladà a València en companyia de Picornell –cap document confirma que es casassin. Amb tot, l’estiu del 1933 la parella es tornà a instal·lar al Molinar, on a l’agost nasqué la seva primera i única filla. L’anomenaren Octubrina Roja en record d’una heroïna de les Joventuts Comunistes de l’URSS, protagonista d’una pel·lícula el 1924.

El setembre del 1933, un mes després de ser pare, Quiñones entrà de nou a la presó de Palma. Quedà en llibertat al cap de dos mesos. A partir del 1934 es convertiria en l’home fort del PCE a les Balears. Publicà nombrosos articles a Nuestra Palabra, el diari del partit. “En aquells anys –afirma l’historiador– els seus companys l’acusaren de sectari per la seva bel·ligerància contra les forces d’esquerres de les Balears”. Arran dels Fets d’Octubre del 1934 (la rebel·lió contra el govern de centredreta de Lerroux), l’home de Stalin fou traslladat a Oviedo (Astúrias), on estigué empresonat fins al novembre del 1935. De tornada a Mallorca, reprengué l’activitat política, però una tuberculosi contreta entre reixes li ho impedí. El maig del 1936 ja ingressava al sanatori madrileny d’Humera. Fou aquí on el sorprengué la insurrecció militar del 18 de juliol.

Mallorca tot d’una estigué controlada per colpistes. Aurora Picornell, de 24 anys, fou una de les primeres persones detingudes. El novembre seria traslladada a la presó de dones de Can Sales de Palma. La gravetat de la situació feu que Quiñones abandonàs el sanatori de Madrid i es desplaçàs fins a Barcelona, on, a l’agost, participà en l’organització de desembarcament del capità Bayo a Portocristo per alliberar l’illa del jou feixista –ell no s’hi arribà a enrolar. Fracassada aquella operació, al setembre s’establí a Menorca, l’única de les Balears que es mantenia fidel a la República. Es posà al capdavant d’un PCE igual de dèbil que a Mallorca.

Armat i amb escorta a Menorca

A Menorca, els dies 18 i 19 de novembre del 1936 tingué lloc la matança més gran que perpetraren els milicians republicans a les ordres del comandant Pere Marquès. 75 presoners tancats al vapor Atlante, entre ells 37 capellans, foren executats a Cala Figuera i al cementeri del Castell. Els botxins actuaren moguts per un desig de venjança després que un atac de l’aviació italiana procedent de Mallorca deixàs set morts a la base naval de Maó. Aquell estat de terror s’acabà amb la destitució al setembre de Marquès, que fou substituït per José Brandaris, arribat de Cartagena.

En les seves cròniques, el periodista i dirigent socialista Deseado Mercadal (1911-2000) denuncià que Quiñones sempre anava armat i amb escorta i aspirava a “destruir i anul·lar tots els enemics de la República que conspiraven contra ella a la rereguarda”. El 4 de novembre del 1936 l’agent soviètic insistia que calia “netejar completament tot Menorca de facciosos que encara gaudeixen de totes les llibertats, lliures i sense càstig”. “També –diu Ginard– hi ha familiars de víctimes que el mencionen. El seu esperit de venjança responia a la repressió que havien exercit els feixistes a Mallorca i que havia duit la seva companya a la presó”.

Mentrestant, des de Menorca l’internacionalista moldau feu gestions per treure de la presó Aurora Picornell. Fou debades. El 5 de gener del 1937, la nit de Reis, la ‘Passionària de Mallorca’ era afusellada al cementeri de Manacor juntament amb les ‘Roges del Molinar’ (Catalina Flaquer Pascual i les seves filles Antònia i Maria) i una jove de Palència anomenada Belarmina González Rodríguez. Els feixistes també assassinarien el pare de la dirigent comunista, Gabriel, i els seus germans Gabriel i Ignasi. Al juny, al cap de sis mesos, Quiñones es veié obligat a traslladar-se a València a causa de les tensions que mantenia amb la UGT i la CNT.

En acabar la guerra, Quiñones es negà a abandonar Espanya. Llavors fou confinat en el camp de concentració d’Albatera (Alacant). En fugí al cap de pocs dies. L’estiu del 1939 va ser detingut i torturat una altra vegada, en aquesta ocasió per oficials nazis de la Gestapo –a l’agost, una setmana abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’Alemanya de Hitler i la Unió Soviètica de Stalin signarien un tractat de no-agressió. Inconscient per les descàrregues elèctriques que li aplicaren, el dugueren a la presó de València. L’octubre del 1940 ja estigué del tot recuperat per escapar-se’n després d’haver subornat un capellà.

‘Heroi lluitador per la llibertat’

A la primavera del 1941 l’incombustible agent soviètic arribà a Madrid per agafar les regnes de la Comissió Reorganitzadora Central del PCE. El 30 de desembre era capturat de nou amb el seu secretari d’organització Ángel Cardín. “Fou –diu Ginard– brutalment torturat. Quan ingressà a la presó madrilenya de Porlier, tenia la columna vertebral trencada. Llavors l’organització del partit l’informà que ell i Sendín havien estat expulsats per ‘traïdors’ per haver revelat noms de camarades. A la cel·la, rebé alguna carta de la seva filla Octubrina, de vuit anys, que, a Mallorca, estava sota la tutela d’una germana d’Aurora”.

El 26 de setembre del 1942 arribà el consell de guerra contra 22 sospitosos de ser d’esquerres. Quiñones, Sendín i un tercer, Ángel Fermín, foren condemnats a mort; un altre va ser sentenciat a 30 anys de reclusió i la resta dels 18 processats, a penes d’entre 12 i 6 anys de presó. La matinada del 2 d’octubre s’executà l’ordre d’afusellament davant les parets del cementeri de l’Est de Madrid, conegut popularment com de l’Almudena. “A Quiñones –apunta l’historiador– l’hagueren de fermar en una cadira, ja que no s’aguantava dret. Diuen que en el darrer moment va cridar ‘Visca la Internacional Comunista’”. Els tres serien enterrats en una fossa comuna del mateix cementeri.

El 2020 la periodista madrilenya Carmen Ordónez accedí a la causa judicial contra l’antic líder comunista a les Balears, de suposadament 35 anys, segons els documents. La impressionà tant que decidí novel·lar-ne la vida al llibre Heriberto Quiñones y ventiún más (La literna, 2023). “El seu caràcter difícil –diu– feu que es guanyàs molts d’enemics. És un personatge de pel·lícula. Fou més un intel·lectual que no pas un guerriller. Responia al perfil clàssic de la gent de la Komintern de la primera època. No tenia, per tant, res a veure amb els oficials del NKVD, la policia secreta soviètica, que el 1937 Stalin envià a Espanya per torturar i assassinar el tarragoní Andreu Nin, el dirigent del POUM [era un estret col·laborador de Lev Trotski, l’home més odiat del ‘tsar roig’]”.

Després de la seva mort, Quiñones fou criticat pels seus companys, entre ells Santiago Carrillo, que el 1960 es convertí en el secretari general del PCE en substitució de Dolores Ibárruri. Entre altres coses, l’acusaren injustament de ser un delator i un agent britànic. No fou fins a l’abril del 1986 que el partit rehabilità oficialment la incòmoda parella d’Aurora Picornell com un dels ‘herois lluitadors per la llibertat’.