Deseado Mercadal, el músic maonès de la memòria

PalmaA les Balears, la Guerra Civil és plena de petites grans històries que mereixerien una bona pel·lícula. Una és l’odissea que protagonitzà el músic maonès Deseado Mercadal Bagur. El periodista alacantí Tomás Andújar, delegat de l’agència Efe a l’Arxipèlag, l’acaba de rescatar de l’oblit en el llibre On s’acaba l’aigua. L’exili de Deseado Mercadal, editat per Dolmen. Ho ha fet a partir del testimoni de Celeste, la neta del menorquí, i dels dos llibres que escrigué anys després de tornar a la seva illa: Yo estuve en Kenadza: nueve años de exilio (1983) i La Guerra Civil en Menorca 1936-1939: relato histórico de un testigo (1994).

La vida de Mercadal començà amb una anècdota ben curiosa. El seu nom, Deseado, reflecteix l’alegria que el 1911 sentiren els pares amb el naixement d’una criatura molt anhelada, després de dos avortaments i de dues morts prematures. Aquell infant seria el més gran de quatre germans. “A 9 anys –assegura Andújar–, ja desplegà un talent especial per al violí. A 13 anys, gràcies a una beca, partí a Barcelona per continuar la formació musical a l’Escola Municipal. Quatre anys després tornava a Menorca per convertir-se en el primer violinista de l’Orquestra del teatre Principal de Maó”.

Al llarg de la seva carrera, Mercadal escriuria nou obres líriques, quatre en català i cinc en castellà. El 1936, a 25 anys, n’estrenà la primera, La canción del mar. El juliol d’aquell mateix any, quan es produí l’aixecament militar, el menorquí també vivia una intensa activitat política. Exercia de secretari general de la Federació Obrera de Menorca. Al setembre es posà a dirigir el setmanari del partit, Justicia Social. En les seves pàgines cobrí el desenvolupament d’una guerra que deixaria Menorca tota sola. L’illa, de 43.000 habitants, seria l’única de les Balears que es mantindria fidel a la República fins al febrer del 1939, un mes i mig abans de la fi de la contesa.

L’infern de França

La rendició de Menorca va ser un cas insòlit dins la Guerra Civil, ja que va ser pactada. L’Anglaterra de Winston Churchill oferí el vaixell Devonshire per a l’evacuació de menorquins. La matinada del 9 de febrer n’hi embarcaren en estampida uns 450, que salparen rumb a Marsella (França). Poques hores després, altres 77 escaparen cap a Alger en el motoveler Carmen Picó. Entre aquests darrers hi havia Mercadal, la seva dona Celeste Gelabert i el seu únic fill, d’11 mesos, que es deia igual que el pare. Confiaven a trobar aixopluc entre els milers de compatriotes, que a partir del segle XIX, fugint de la fam de l’illa, partiren a la colònia francesa del nord d’Àfrica. Després de 30 hores de travessia s’endugueren una bona sorpresa. “El batle dretà Agustín Rozis –afirma l’autor d’On s’acaba l’aigua– havia declarat que no volia més ‘rojos espanyols’ a la seva ciutat. Així, tots aquells nouvinguts foren redirigits en un altre vaixell cap a França, a Portvendres, a menys de 40 quilòmetres de Catalunya”.

Les il·lusions també s’esvairien en la nova destinació. Llavors França estava en mans del centre-esquerrà Édouard Daladier, que el 1938 havia substituït el socialista Léon Blum. Amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener del 1939, Daladier es va veure desbordat davant els prop de mig milió de republicans espanyols que travessaren la frontera pirinenca. Per a tota aquella marea humana s’improvisaren camps de refugiats a les platges del sud-est del país. Eren presons a cel obert envoltades per tanques de filferro. Els gendarmes separaren el músic maonès de la seva dona i el fill i el conduïren al camp d’Argelers, el més gran que hi hagué i on es creu que moriren unes 15.000 persones.

Entre els interns d’aquell ‘infern’ ja hi havia els menorquins arribats amb el Devonshire, els quals tot d’una posaren Mercadal en situació. “Vaig saber –escrigué– que el dia anterior uns refugiats, per calmar la fam, havien devorat un cavall dels spahis [senegalesos], els quals, en represàlia, havien repartit cops de culata a tort i a dret. De resultes d’això alguns quedaren greument ferits. També vaig saber que cada dia morien nombrosos exiliats que patien alguna malaltia crònica i no podien suportar, mancats de medicaments i cures, ni les baixes temperatures ni la humitat de les nits”.

Fugida

La mateixa nit d’arribar a Argelers, el músic maonès en planificà la fugida. N’escapà a través d’un tram de filferro poc vigilat. Llavors es dirigí a peu cap a Cotlliure, el poble més proper. “Tenia a favor meu –consignà–, per no ser reconegut com a refugiat, el fet de portar un abric nou, confeccionat poques setmanes abans, cosa que em diferenciava de la majoria dels compatriotes, que vestien uniformes mig esquinçats o vestits bruts i estripats”. A Portvendres, el menorquí es retrobà amb la dona i el fill, que estaven en un magatzem sense vigilància amb les de dones i menors del Carmen Picó. El 25 de febrer s’imposà la realitat. França, juntament amb la Gran Bretanya, reconeixia la legitimitat del règim de Franco. “Per evitar ingressar de nou a un camp de concentració –apunta Andújar–, Mercadal es proposà tornar a Alger, on tindria el suport de la colònia menorquina. S’embarcà en un vaixell com a polissó”.

A la capital algeriana, s’hi congregarien també prop de 10.000 espanyols que des de principi de febrer del 1939, davant la imminent victòria franquista, iniciaren un èxode marítim cap a les costes africanes. Amb tota mena d’embarcacions, salparen de molls del llevant peninsular, sobretot d’Alacant. Aviat Mercadal aconseguí un permís de residència gràcies a les gestions d’un empresari forner republicà, no sense patir casos de racisme amb el seu precari francès. A la primavera, la dona i el fill ja pogueren viatjar a Alger. El menorquí trobaria feines en orquestres, tocant el violí i el piano. En aquell temps les nits a la colònia francesa eren un cant a la joie de vivre.

L’1 de setembre, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, s’acabà la diversió. Els francesos algerians foren mobilitzats. “Als milers de refugiats estrangers –afirma el periodista–, se’ls pressionava perquè s’enrolassin a la legió, amb l’amenaça de ser reclosos en camps de treball si no ho feien. Mercadal s’hi resistiria amb èxit durant molt de temps. Sobreviuria amb feines diverses mentre que la seva dona i fill tornaren a Maó”. El juny del 1940 França queia en mans dels nazis. El nou règim col·laborador de Vichy, liderat pel mariscal Pétain, ordenà que els republicans espanyols i refugiats d’altres països residents a la colònia africana fossin traslladats com a presoners a camps de treball del mateix territori –també hi serien deportats jueus d’Europa. El juny del 1941 el menorquí va ser enviat a Kenadza, al nord del desert del Sàhara, prop de la frontera amb el Marroc. Era un centre d’extracció de carbó, el qual servia per mantenir viva la maquinària industrial de la guerra llunyana.

Salvat per la música

Al cap d’un temps de picar pedra de valent i de veure morir companys, el responsable del campament, coneixedor del talent musical de Mercadal, el sol·licità perquè muntàs una petita orquestra amb quatre instrumentistes presoners més. El quintet havia d’amenitzar les vetlades de la cantina del recinte. El novembre del 1942 l’alegria dels presoners es desbordà amb la coneguda operació Torxa, la invasió aliada del nord d’Àfrica francès. El febrer del 1943, Mercadal ja sortia de Kenadza. El calvari havia durat dos anys. De seguida recuperà la seva antiga feina en una fàbrica de licors d’Alger. També tornà a tocar a cafès i salons de ball, que s’havien reactivat amb la presència de joves soldats britànics i nord-americans.

El músic maonès reforçà les seves esperances amb la fi de la Segona Guerra Mundial, el maig del 1945. Tot i que els aliats no s’atreviren a treure Franco del poder, el 1948 ja pogué tornar a Espanya. S’instal·là, però, a Barcelona, on formà part de diferents orquestres. Sabia que la seva particular ‘Ítaca’ encara era un lloc hostil per a ell. El desembre del 1955 s’assegurà que no li passaria res per estrenar al teatre Principal de Maó la sarsuela El tresor d’Albranca, una clara al·legoria al seu exili iniciat 16 anys enrere. La peça incloïa un Himne a la llibertat i acabava amb l’Himne a Menorca, tot un cant d’enyorança a l’illa. “Hi hagué gent del públic –afirma Andújar– que proferí crits a favor de la llibertat, la qual cosa feu enfadar les autoritats franquistes presents. Amb la tensió creada, un conegut aconsellà a Mercadal que no allargàs gaire l’estada a Menorca”.

El 1965 el dissident franquista ja tindria garantit un retorn lliure de represàlies. Aleshores ocupà els càrrecs de director de l’Escola Municipal de Música de Maó i de l’Orfeó Maonès. També tingué l’oportunitat de recuperar la seva vena de periodista per al diari Menorca. “Amb els llibres que escrigué del seu exili i de la Guerra Civil a Menorca –conclou l’autor d’On s’acaba l’aigua–, Mercadal volgué recordar a les futures generacions que la llibertat i la democràcia són dons fràgils que cal protegir sempre. Són dons que, per desgràcia, avui tornen a estar en perill”.