Del segon cinturó de Palma a la tartana d’Inca model 1875

El Consell de Mallorca, que governa el PP aliat amb Vox, anunciava recentment el pròxim inici de les obres del segon cinturó de Palma, les quals, segons el president de la institució, Llorenç Galmés, començaran abans que acabi 2026 –o, si no, i a tot estirar, just iniciat 2027– i duraran –quasi res, diu el diari– sis anys. Assegurava tot xalest que estam davant “d’una reivindicació històrica dels mallorquins”. Que per descomptat la farà realitat la dreta i no la pèrfida esquerra. 

L’home hi va posar una mica –o un molt– de fantasia. No tots els mallorquins el reivindiquen. Per exemple: fins a set organitzacions cíviques ja s’hi han oposat. I entre la resta de l’aristocràcia política local tant el PSOE com MÉS s’hi mostren contraris, si bé per raons diferents. Els socialistes, per divergències pressupostàries mentre que els nacionalistes el rebutgen del tot perquè –l’etiqueta ecologista obliga– ells aposten “per un altre tipus de mobilitat” basada, diuen, en el “transport públic”. 

Les Balears disposen de gairebé un vehicle per cada habitant. Som la província i regió espanyola amb aquest índex més alt, molt per damunt de les altres i capdavantera a tota la Unió. Els embossos de les artèries del trànsit rodat no són només responsabilitat dels cotxes de lloguer. Ajuden molt durant l’estiu, però no l’expliquen per a tot l’any. Ni remotament. Som els residents –són, perquè servidor no tenc vehicle privat– els que col·lapsam les carreteres i els accessos a Palma. 

Així que fer noves infraestructures viàries pareix inexorable. Ara bé, és vera que cada una d’aquestes obres que es faci s’omplirà tot d’una i acabarà embossada. Si els doblers criden doblers, els cotxes criden cotxes, ben cert és. Seria fabulós que com diu MÉS les institucions posassin messions a favor del transport públic. Però la història recent mostra que no es pot confiar en cap partit. 

D’ençà que el primer Govern del Pacte de Progrés va fer la perllongació de la línia del tren d’Inca fins a Manacor –inaugurada el maig de 2003– no s’ha fet res més respecte del ferrocarril, en teoria el millor sistema de transport públic. I això que l’esquerra nacional ecologista i etcètera juntament amb la socialista i la ultraesquerrana tornà a governar entre el 2007 i el 2011, 2015 i 2019, i 2019 i 2023. Han tengut 12 dels 23 anys transcorreguts per fer el que diuen que defensen però se n’oblidaren. Com per confiar-hi.  

No és tan sols que la xarxa no hagi crescut. És que l’existent està obsoleta. Verbigràcia: el 1875 s’inaugurà el trajecte Palma-Inca que es feia en poc manco d’una hora. Avui necessita uns quaranta minuts o un poc més i tot. En 150 anys hem reduït com a molt un terç del temps del viatge. Així és impossible que llevi cotxes de les carreteres. Se’m dirà que els busos són més eficients. Sí, però la xarxa i les freqüències fan difícil que sigui l’alternativa al cotxe per a moltíssims de mallorquins que s’han de desplaçar per força cada dia des del seu respectiu poble a Palma i després tornar-se’n cap a ca seva.

No hi ha miracles i ni tan sols solucions fàcils per a problemes complexos. I si en tenim un, de complicat, és el del transport públic i privat. Amb un increment de població com el que hem experimentat i amb el lògic i proporcional augment de la motorització, què podíem esperar, si no és el que tenim. Bé, lògic no ho és gaire, però sí comprensible perquè el cotxe és necessari, a més de ser símbol d’estatus personal, mentre que el transport públic queda per a dones de classe baixa, immigrants, jubilats i algun tipus d’aquells rarets que no tenim carnet de conduir ni vehicle.

Des d’aquest punt de vista té raó en Galmés. Necessitam el segon cinturó com l’aire contaminat que respiram. Tanmateix no hauria de ser incompatible amb el fet d’intentar posar unes messions reals i molt més intenses a favor del transport públic. Polir-se 350 milions amb el segon cinturó és molta pasta. No podria el senyor Llorenç –i la senyora Marga, que és la madona dels possibles– reservar una part d’aquesta doblerada per al transport amb voluntat pública?

El PSOE li retreia al PP sobretot això dels doblers. De manera implícita aquesta crítica basada en la qüestió pressupostària permetia entendre que els socialistes no divergeixen gaire en el fons del projecte del PP. En efecte, la via connectora que defensaven quan governaven no era molt diferent del segon cinturó actual, més enllà de la denominació i d’aspectes menors. I si aquesta constatació té raó de ser ha de conduir per força a plantejar-se com és possible que els dos grans partits no puguin arribar a un pacte de mínims que asseguri als ciutadans una estable política d’inversions en transport públic a llarg termini que algun dia, entre altres coses, permetés –i això sí que seria un gran miracle– que el tren d’Inca deixàs de ser la tartana model 1875 que és ara.