Digues-li com vulguis... però no català

Palma‘Català’ és el nom científic de la llengua que es parla a les Balears. Així ho estableix l’Estatut d’Autonomia, tot i que, col·loquialment, es fa servir el gentilici de cada illa, i ‘pagès’ a Formentera. Ara bé, al llarg dels segles, s’han fet servir un munt de denominacions per referir-s’hi: ‘la nostra llengua’, ‘vernacla’, ‘materna’, ‘pròpia’, ‘regional’, etc. Sovint, per no haver de dir ‘català’, perquè s’entenia –i s’entén encara– que qui parla català potser sigui català, i alguns no volien –no volen– caure en aquesta identificació. Recordam el ventall de sinònims quan se celebra el Dia europeu de les llengües (26 de setembre).

Com recull Antoni Mas, el més sorprenent de tot és que, des de l’època de la conquesta cristiana –feta sobretot per catalans, i d’aquí la transmissió idiomàtica– i fins al segle XVII, tothom li deia ‘català’ a la llengua de les Illes aparentment sense cap problema. De fet, l’expressió ‘llengua catalana’ va aparèixer per primera vegada en llengua romanç el 1341 a una escriptura valenciana, àmbit també repoblat des de Catalunya essencialment.

Entre el segle XIV i finals del XVI la denominació habitual a la documentació mallorquina fou ‘català’, amb múltiples variants que sonen ben boniques i medievals, com ‘romanç catalanesch’, ‘pla catalanesch’, ‘catalanice’, ‘ydioma cathalanorum’, ‘letra catalanischa’ i ‘vestidura catalana’. En aquest període, el gentilici ‘català’ per fer referència a l’idioma consta en vint-i-sis ocasions, i ‘mallorquí’ només en sis. Les primeres referències de ‘mallorquí’ en al·lusió a la llengua emprada no apareixen fins a començament del XV. Encara el 1576, l’impressor mallorquí Gabriel Guasp comunicava que havia tret un tractat escrit originalment en italià i “traduït en llengua catalana”.

No sembla casualitat que la substitució de ‘català’ per ‘mallorquí’ coincidís en bona mesura amb la castellanització generalitzada: l’adopció, almanco per les elits, de la ‘llengua de l’imperi’ –aleshores sí que ho era, un imperi. Al segle XVII, la denominació ‘català’ va passar a ser molt poc freqüent, i es feia servir sobretot referida a textos antics. Però hi havia consciència que es tractava d’un idioma comú: el 1550 consta d’un llibre que estava escrit en “nostra llengua mallorquina”, quan era obra del valencià Joan Roís de Corella.

L’invent del ‘llemosí’

Com subratlla Mas, els cronistes de l’època varen jugar un paper significatiu en el canvi a ‘mallorquí’: Joan Binimelis, Joan Dameto i Vicenç Mut, els quals, no s’ha d’oblidar, eren a sou dels jurats, equivalents a regidors o consellers actuals, és a dir, dels privilegiats. Els cronistes feien servir l’expressió ‘llengua mallorquina’, la qual cosa complicava bastant el panorama, perquè no acabava de quedar clar si era la llengua només de l’illa o del conjunt del regne de Mallorca, també de la resta de l’Arxipèlag.

També es va fer servir la denominació ‘balear’ per a la llengua, si bé a entorns ben concrets, en particular el religiós. Es donava la circumstància que el Baleari eloquio, més tard esgrimit pels defensors d’una llengua balear, era el que corresponia a l’àmbit de la diòcesi d’aleshores, és a dir, Mallorca i Menorca. Eivissa i Formentera hi quedaven fora, no parlaven ‘balear’. Altres expressions per a l’idioma varen ser ‘llengua materna’ i ‘vulgar’.

En aquest mateix període va fer fortuna una altra denominació, ‘llemosí’, és a dir, occità, per referir-se a la llengua comuna. És a dir, que la llengua que es parla a les Balears la dugueren els catalans. Però, per la seva banda, aquells haurien adoptat també un idioma de l’exterior: l’occità. D’aquesta manera, es podia donar per bona l’existència d’una llengua comuna, però sense fer servir el gentilici incòmode: ‘català’.

Un entusiasta partidari del llemosí al segle XIX seria l’erudit menorquí establert a Mallorca Josep Maria Quadrado. Segons Joan Mas i Vives, cap al 1851 va acceptar amb satisfacció participar en el projecte d’una col·lecció, una biblioteca d’autors llemosins, a la qual li pertocaria fer-se càrrec de l’edició d’alguns textos de Ramon Llull. Aquesta bona disposició va desaparèixer quan Marià Aguiló va recuperar la mateixa idea, però amb el nom de Biblioteca Catalana: havia reaparegut la paraula temuda, ‘catalana’, que a Quadrado li produïa cert rebuig, en identificar-la amb la política de marcat caràcter reivindicatiu que s’encetava al Principat.

La cosa va arribar a tal punt que es va crear a Madrid una càtedra de llemosí a l’escola de bibliotecaris. Marià Aguiló la podia haver ocupat, però la va refusar. Ell no acceptava aquest terme com a succedani de ‘català’. Contra allò del ‘llemosí’ es manifestaria expressament cap al 1934 l’Associació per la Cultura de Mallorca per establir la diferència entre occità i català. L’hi diguessin com l’hi diguessin, no hi havia cap dubte que era català: des de l’exterior, Pascual Madoz havia determinat, el 1848, que els illencs “parlen la llengua llemosina o catalana”.

Quan varen començar a aparèixer gramàtiques i diccionaris, els autors no feren servir tampoc el terme ‘català’. Principis generals de la llengua menorquina o modo fàcil d’aprendrer de lligir, parlar y escriurer aquesta llengua, d’Antoni Febrer i Cardona, data del 1804. Joan Josep Amengual, un partidari del ‘llemosí’, va publicar el 1835 una Gramàtica de la lengua mallorquina. El 1840 apareixia el Diccionari mallorquí-castellà y el primer que se ha donad a llum, de Pere Antoni Figuera. El 1858, el primer fascicle del Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín, també d’Amengual, i la Gramàtica de la llengua menorquina, de Juli Soler i Siquier.

La llengua de l’Estatut del 1931

En canvi, quan un entusiasta capellà de Manacor, Antoni Maria Alcover, va llançar públicament el projecte de redactar un diccionari el 1901, va deixar ben clar des de bon començament que havia de dir-se “de la llengua catalana”, i amb aquest nom va encapçalar la Lletra de convit a tots els amics d’aquesta llengua, amb la qual els demanava la seva col·laboració “a tots els qui parlen, a tots els qui estimen aquesta llengua, diguem-li mallorquina, catalana, valenciana, llemosina, rossellonesa, per el nom no ens hem de desavenir”. Si bé va haver d’adoptar el títol Diccionari Català-Valencià-Balear, per no topar-se amb aquella irracional repugnància existent al País Valencià i a les Illes pel nom comú: “No vull que, en tenir-lo fet, llavors valencians i balears, en sentir Diccionari Català, no diguen: Ay Català? Doncs no és per nosaltres! Duyslo ans els de Catalunya”. La història de sempre.

Aquell mateix 1901 es va reconèixer als regidors de Palma el dret a expressar-se, en les seves intervencions, en la ‘llengua de Mallorca’. Només dos anys abans, s’havia establert com a condició per accedir al càrrec de secretari del Consistori saber parlar i escriure en ‘mallorquí’. Tot just començat el període republicà (octubre del 1931) sengles propostes dels regidors sol·licitaven que, per accedir a places de funcionaris, s’exigís “el coneixement de l’idioma regional” i “conèixer la llengua mallorquina”.

La República va dur també la proposta de redactar un estatut d’autonomia per a les Illes Balears. L’avantprojecte, presentat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, preveia que “serien llengües oficials” la ‘materna’ i ‘l’espanyola’. Això de ‘materna’, sonava a l’idioma que s’aprèn dels llavis de la mare. Però, com observa Daniel Escribano, també feia pensar en una certa infantilització de la llengua, en front de l’idioma dels adults, el castellà. I més en una societat tan masclista com era aquella. Tanmateix, aquella proposta mai no va tirar endavant.

No seria fins a l’Estatut del 1983 en què la paraula tantes vegades eludida al llarg de segles es veuria consagrada, en establir que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Amb la famosa coma inclosa, que estableix que és la ‘pròpia’ de l’Arxipèlag. A la fi: ca-ta-la-na. Això de dir a les coses pel seu nom sembla que costa un món.

Informació elaborada a partir de textos d’Antoni Mas i Forners, Daniel Escribano, Joan Mas i Vives, Antoni Janer Torrens, Miquel Julià, Antoni Ignasi Alomar i Canyelles, J. N. Hilgarth, Josep Amengual, Josep Massot i Muntaner i Pere Fullana.