Una pràctica usual a certes cadenes de supermercats ha estat oferir, al principi, productes de tota mena, per al final descobrir què vol vertaderament el client. Una vegada fet aquest ‘descobriment’, però, es deixen de vendre aquests productes per començar a vendre productes iguals o similars però només de la marca del mateix supermercat. Allà on hi havia un producte ‘de marca’ ara n’hi ha un de genèric o de ‘marca blanca’, potser més barat i de qualitat més o menys idèntica. Així, hi ha supermercats (i grans venedors online) que gairebé només han acabat venent productes del seu mateix segell, fins i tot de coses tan bàsiques com l’aigua o els ous. Hi ha llibreries que bàsicament venen llibres –els tenen més visibles o ben col·locats– de les editorials que pertanyen al mateix conglomerat d’empreses a qui pertany la llibreria: tot queda a casa. I una cosa molt similar ha passat amb les anomenades xarxes socials.
Al principi, hom s’hi apuntava per veure els amics i coneguts, o la gent del seu sector d’activitat, o aquells referents de la cosa que més interessava: periodistes esportius, crítics de cinema, gent el contacte de la qual ens convenia per un motiu o un altre. A la pel·lícula sobre el naixement de Facebook (La Xarxa Social, guanyadora de l’Oscar) vèiem que l’èxit de l’invent venia de la capacitat d’unir persones i crear vincles, facilitar coneixences, lligar, etc. Que això vingués de bracet d’una persona insociable i a través del relat dels judicis que li havien posat els amics no era més que una altra de les grans ironies de la història. Però llavors es va parlar de solidaritat i fins i tot de democràcia de les comunicacions en una nova era que internet acabava d’encetar.
Però ara les ‘xarxes’ no són això, ni de bon tros, perquè han fet com els supermercats: s’han convertit en dipòsits d’allò que a l’amo més li interessa de vendre, i que no són precisament els productes dels altres sinó els seus. Continguts que ja no són els que venen dels nostres amics, sinó els que creen un seguit de personatges molt coneguts, als quals segueix tothom passivament i sense interacció vertadera. És curiós com s’han transformat en el que eren les televisions, però personificades després de l’estudi que l’algoritme fa de cada un dels seus usuaris. Ja no són debat i sorpresa arran dels interessos de cadascú, sinó entreteniment i captació de l’atenció per a la seva revenda amb intencions comercials i ideològiques. És a dir: l’invent primari de la cultura de masses. I tot perquè ha estat la manera de fer rendible un invent que era gratuït, però que en el fons pagàvem amb la nostra atenció, el nostre temps i les nostres dades.
Tot això no és òbviament nou. Però sovint cal parar-se a reflexionar sobre com ens venen una moto per després transformar-la en una altra cosa, quan ja ens hi han fet massa voltes a damunt. No em sorprendria gens que el mateix acabés passant amb la IA, perquè repeteix el mateix patró que els altres invents digitals que ens han arribat en les últimes dècades.
