El cost invisible dels turistes

No és un debat fàcil. Parlar del cost de l’atenció sanitària als turistes obliga a moure’s en una línia fronterera fina i delicada. D’una banda, el principi d’universalitat de la sanitat, que garanteix que qualsevol persona que ho necessiti ha de ser atesa; de l’altra, l’obligació que té qui ha d’assumir el cost d’aquesta atenció.

A les Balears, l’IB-Salut reconeix que entre gener i juliol d’enguany els turistes han generat un deute de 2,6 milions d’euros amb la sanitat pública. Són assistències que haurien d’haver-se pagat i que resulta difícil recuperar. La xifra, prou important, potser no explica la dimensió del problema. Perquè el deute que es factura i que queda registrat és només la part visible d’un forat invisible. També hi ha assistències que no arriben a facturar-se. Professionals sanitaris expliquen que, sobretot fora de l’horari habitual, han d’atendre turistes que arriben sense documentació o sense targeta sanitària, i ells no tenen els mitjans ni les eines necessàries per identificar-los i tramitar el cobrament. Alguns pacients acaben partint sense que l’assistència quedi registrada. I el que no es registra tampoc no es pot cobrar.

Això té una doble conseqüència: d’una banda, genera inseguretat entre uns professionals que tenen com a prioritat atendre el pacient i no fer tasques administratives que no els corresponen. De l’altra, converteix en indeterminat el cost que acaba assumint l’administració autonòmica. Són doblers que deixen d’ingressar-se en un sistema que requereix més professionals, més recursos i més capacitat per respondre a la demanda creixent.

L’IB-Salut assegura que “la major part” de les factures acaben cobrant-se. Però no concreta quina és la “major part” ni pot quantificar allò que no arriba a facturar-se perquè la visita no s’ha registrat. I això, a unes illes que viuen eminentment del turisme, no és acceptable. No perquè s’hagi de posar en qüestió el dret de qualsevol persona a rebre assistència, sinó perquè aquest dret exigeix un sistema ben organitzat que permeti garantir-lo sense convertir en invisible una part dels costos. Cal saber què costa l’atenció sanitària als visitants. I cal establir protocols clars, també en les guàrdies nocturnes, perquè els professionals sàpiguen què han de fer.

El cas del barceloní retingut en un hospital de Tailàndia fins que no aboni els 65.000 euros de la intervenció que li han practicat és l’altra cara, extrema, d’aquesta qüestió. No es tracta d’importar un model que pugui comprometre l’atenció universal, sinó d’entendre que els sistemes sanitaris també han de tenir mecanismes per garantir que els costos que corresponen a tercers no acabin diluïts en els comptes públics. Les Balears no poden permetre’s que el cost sanitari del turisme sigui una incògnita. Si el turisme és una activitat econòmica essencial, també ho ha de ser saber què costa al conjunt de la societat. El que no es registra no desapareix, simplement ho pagam tots.