Això és el que costa anar al metge a les Balears

PalmaAnar al metge, fer-se una prova, entrar per Urgències o passar un vespre ingressat no implica haver de treure la cartera quan es té dret a l’assistència sanitària pública. Però que el pacient no pagui en el moment de rebre l’atenció no vol dir que sigui gratuïta. Cada consulta, cada prova, cada tractament i cada ingrés té un cost que assumeix el sistema públic i que, en darrera instància, es paga amb els recursos de tots. Les tarifes oficials de l’IB-Salut permeten posar xifres a aquesta factura invisible i entendre millor el valor dels serveis sanitaris a l'abast de tots.

La normativa fixa els preus públics de les prestacions sanitàries en determinats supòsits, principalment quan hi ha tercers obligats al pagament i quan els usuaris no tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec a la Seguretat Social. No són els preus que paga una persona amb dret a l’assistència pública quan va al centre de salut i a l'hospital, sinó les tarifes amb què el sistema valora els serveis. Aquestes quantitats permeten veure què hi ha darrere l'atenció sanitària.

Una primera consulta d’Atenció Primària està valorada en 84 euros i una consulta successiva, en 43 euros. Si són necessàries proves complementàries, els imports pugen fins als 107 i 53 euros, respectivament. Una consulta d’infermeria té una tarifa de 30 euros i arriba als 54 si incorpora proves. En el cas d’una visita mèdica a domicili, el preu pot arribar als 158 euros quan també són necessàries cures d’infermeria i proves complementàries. Són les atencions més habituals, però mostren que fins i tot una visita aparentment senzilla mobilitza professionals, instal·lacions, material i recursos públics.

349 per urgències no hospitalitzades

El bot és més important quan el pacient arriba a l’hospital. Una primera consulta d’atenció especialitzada està valorada en 154 euros i una successiva, en 92. Una atenció a Urgències hospitalàries que no acaba en ingrés té una tarifa de 349 euros, mentre que determinats serveis d’hospital de dia o d’atenció en boxes d’urgències arriben als 723 euros. Una intervenció quirúrgica ambulatòria té un preu de 1.085 euros i l’ús del quiròfan pot arribar als 2.202 euros quan una operació s’allarga fins a quatre hores.

L’hospitalització fa créixer encara més la factura. Un dia d’ingrés està valorat en 1.092 euros i una estada d’hospitalització quirúrgica, en 1.394. Si el pacient necessita una unitat de cures intensives, una unitat especial o una unitat de crítics, la tarifa arriba als 2.094 euros. Aquests imports inclouen bona part dels recursos necessaris per atendre el pacient, com l’assistència mèdica, les cures d’infermeria, la medicació, determinades proves, l’alimentació i l’estada.

Hi ha situacions més complexes. L’IB-Salut situa entre 3.370 i 7.812 euros els processos hospitalaris relacionats amb migranyes i altres cefalees, mentre que una hemorràgia intracranial pot arribar als 15.076 euros i un accident cerebrovascular amb infart, als 13.389, entre altres atencions. Un traumatisme cranial que deriva en coma profund pot arribar als 80.531 euros. En els casos més complexos, les quantitats superen àmpliament els 100.000 euros: un trasplantament hepàtic o intestinal pot arribar als 138.297 euros i un trasplantament cardíac o pulmonar, als 177.735 euros. Un trasplantament de medul·la òssia pot superar els 133.000 euros.

Aquestes xifres no volen dir que un ciutadà hagi de pagar aquestes quantitats quan necessita assistència sanitària: a Espanya és universal i gratuïta. Precisament una de les funcions de la sanitat pública és garantir que una persona pugui rebre una operació, un tractament o una atenció d’urgència sense haver d’assumir-ne directament el cost. La factura, però, existeix. La paguen els pressupostos públics i, per tant, el conjunt de la ciutadania.

Conèixer el cost dels serveis sanitaris pot ajudar a prendre consciència de la importància de fer-ne un ús responsable. Ara bé, aquesta responsabilitat no pot recaure únicament sobre l’usuari. No té sentit demanar al pacient que eviti acudir a Urgències si, quan necessita una consulta d’Atenció Primària, es troba amb centres on les cites poden arribar a donar-se amb una demora de fins a dues setmanes, malgrat que la normativa estableix que s’haurien d’oferir en un termini màxim de 48 hores. En aquestes situacions, el pacient pot acabar acudint a Urgències perquè és l’única via que té per rebre atenció en un termini que considera raonable.

La responsabilitat de l’usuari també existeix, fins i tot en situacions en què no sempre és fàcil atribuir-li la culpa. Per exemple, un pacient demana cita amb el metge de capçalera per un mal i l'hi per a deu dies després. Cinc dies més tard ja es troba bé i, simplement perquè la cita queda lluny en el temps, no pensa a anul·lar-la. Quan arriba el dia, no hi va i el centre registra una absència que ha impedit que aquella franja horària pogués ser aprofitada per un altre pacient. Fer un ús responsable del sistema sanitari implica, per tant, una responsabilitat compartida: que els ciutadans utilitzin els recursos amb criteri i que l’Administració garanteixi que es disposa dels recursos i de la capacitat per atendre els pacients quan ho necessiten.