Cordons, fil vermell i la vibració dels astres
Escric des de la Bretanya francesa, avui escenari no pas de processons encaputxades, sinó d’una massa col·lectiva que s’indigna visiblement (rere un cordó policial) per una proposta de modificació de llei que faria esperar els treballadors dos anys més a jubilar-se. Macron proposa que la població aturi de fer feina a 64 anys, en comptes de 62. Per a mi, que transito una vida laboral autònoma, aquest punt no és gaire important, ni per bo ni per dolent; però hi ha persones que s’ocupen de tasques gens agradables, o duríssimes per al cos, el cervell o l’esperit, i comparteixo el seu esforç de brega contra els intents constants d’explotació.
Se n’ha parlat prou, en els meus darrers viatges fora del país, de la previsió de retirar-se amb sou. De la jubilació, els portuguesos en diuen 'la reforma', i se’ls dibuixen ganyotes al rostre que evoquen a voltes fantasia, nostàlgia o una certa mandra vers l’obligada metamorfosi –deixar de fer el que s’ha fet 'tota la vida', és a dir, de treballar en el que sigui, per començar a habitar el món d’una altra manera–; mentre que, parlant-ne amb treballadores de la Galícia rural, la percepció s’assemblava molt a la d’un músic, escriptor o dibuixant, perquè les dones vinyateres, ramaderes i agricultores no preveuen tant una tercera edat com el repòs etern: fan comptes d’anar practicant la seva rutina fins que els seus cossos humans (i no pas cap llei o sirena de fàbrica) les frenin.
Però me’n torno a Rennes, on, en bon Dijous Sant, ningú no es prepara per acompanyar-ne 'un' que va a la mort, i vetllar-lo i estimar-lo fins que ressusciti 'en una altra forma o en un altre lloc', sinó que s’organitzen per reclamar que la vida en aquest planeta (el període d’existència que coneixem, dins del cos) sigui menys esclava del treball i de les institucions que el regulen. L’esperança de vida ha augmentat –ho reconeixen–, però s’exclamen que la qualitat, no. La mort s’espera una mica més, però no hem aconseguit més temps per 'viure'. Se m’apareix un vers com a punt d’arrapar-se i imprimir-se a les samarretes dels manifestants:
“L’ordre de les coses no parla /ni de valors ni de significances”.
A la meva cultura, les institucions endrecen l’existència humana des de l’escola amb vistes a la feina, passant per la família i la jubilació com a fites, culminant en una mort cara i solitària, i nombrant jutges que decidiran sobre les 'altres vides'. Ara soc jo qui fa la ganyota, traient el cap del llibre amb el qual he acompanyat un amic que acompanyava la mare en el trajecte odisseic des del llit de l’hospital fins al 'Gran Silenci'.
Enmig d’una cridòria que desentona de les músiques i els mutismes que m’han avesat a 'observar' durant les dates que celebren la 'resurrecció', la lectura d’Umbilical, de Damià Rotger Miró, m’ha agombolat fins a mostrar-me una nova interpretació de la litúrgia: una de centrada en les cures, en l’Amor. Enfrontat al més dolorós dels patiments –que és el de contemplar, inútils, el patiment dels qui estimem–, Rotger no es conforma a llegir els escenaris i papers que s’han escrit fins ara. Així com el Dant no es va convèncer amb el relat de l’Església catòlica, quan morí la seva enamorada Beatriu, Rotger es re-forma en “Portador” i fot fora de la barca en Caront (aquell que trasllada els morts dels poetes a l’altra banda del riu de la vida): “A Mare, la porto jo”, escriu.
El poeta menorquí és el Portador que agafa els rems per dur, ell mateix, la mare Estrella fins al Blau. Els rems són les paraules, una eina que empra cada dia (el martell, la cullera, l’aspiradora, el bisturí), però que –en el destret de saber la mort a la cantonada i haver d’anar a trobar-la–, de cop i volta, no funciona, no demostra la precisió que cal per 'creure'. “Jo no soc dels vostres. Soc l’Altre, / qui roman fora del Cercle / i contradiu l’Esfera fent-la / més corba i eterna, encara”. El llenguatge treballa, com l’amor, fins al darrer alè; però, acarada amb l’indicible i havent-se esbravat la frustració I la pena –a darrera hora, a l’hora darrera–, la paraula (que és humil) calla: “Després de la travessa, anada i tornada, tot Portador és mancat de veu en so”.
Podem creure en tantes resurreccions com la imaginació ens permeti. I podem creure, fins a cert punt, en el dret a la vida –en el fons, sabem que és una una expressió que el llenguatge humà s’ha inventat i, just per això, una idea artificial i imperfecta. “Tots portem la Mort d’un lloc a l’altre”, ens recorda Rotger, “i mentre, oculta, / sense matriu ni domini, / la fe en algun lloc”. Continuo ben devora la protesta i penso que les institucions han volgut reescriure el tercer acte d’aquella història, el que abans s’interpretava al Paradís. I no han pensat que no som tan beneits com per oblidar que, en el desplaçament d’un lloc a un altre, “açò és tot, saber-nos la mà sobre la mà” i gaudir del viatge.
