Candidata de MÉS-Esquerra al Senat per MallorcaDia primer d’octubre de 2017 va ser un dia que durarà anys. Una jornada que començà ni més ni manco que a les 4 de la nit, amb col·legis electorals plens a vessar de persones que tenien el convenciment que aquella era la seva oportunitat, la del país, la de la república.
El poble català va fer una clara demostració d’organització ciutadana, pacífica i democràtica. Aconseguí fer un referèndum contra tot un Estat, fins i tot contra la repressió policial, i uns dies més tard la ciutadania continuava mobilitzada per aconseguir definitivament la República Catalana. I així ho feren i el 10 d’octubre d’aquell 2017 Catalunya va ser un estat independent durant uns segons: el mateix president Puigdemont deixava la declaració en suspens a l’espera d’obrir una negociació amb Espanya.
Però, ai las, Carles!
Que n’és de complicat parlar amb algú quan l’altre no vol parlar...
El Règim del 78 va treure la bandera i al crit de “a por ellos, oé” va emprar totes les eines al seu abast per tal d’empresonar tots els dirigents polítics i socials catalans, excepte els que aconseguiren fugir.
Arreu d’Espanya hi havia molta feina per fer per esborrar les imatges de policia apallissant votants; s’havia de convèncer de la ‘veritat’ tota la població. Cadascú tenia el seu paper, amb uns mitjans públics i privats al servei de “la unidad de destino en lo universal”. En Pedro Sánchez va tombar en Rajoy i arribava amb l’aurèola de la nova democràcia; però tot canviava perquè tot continuàs igual, i seguim amb lleis Mordassa, presos polítics i criminalització de l’independentisme. El seu soci preferent, en Pablo Iglesias, que en un principi semblava un possible transformador de la cosa pública espanyola, al final ha resultat un defensor a ultrança de la “immaculada Constitució”.
Dins el marc espanyol també movien fitxa les dretes. D’aquests no n’esperàvem res, però encara han aconseguit sorprendre’ns: el blau ha anat agafant tonalitats taronges i verdes, i el Trifachito és el que marca la pauta que acaben seguint tots els poders (fàctics i reals) de l’Estat...
I aquí hem arribat, després de dos anys de presó preventiva per a alguns i d’exili i euro-ordres per a uns altres, hi ha hagut la sentència d’un judici esperpèntic: el banc dels acusats era per als demòcrates i l’acusació particular l’exercien els hereus ideològics del franquisme. I tal com diu el cançoner popular de Mallorca,
Si em vols veure, vida mia,
has de venir a sa presó.
No hi estic per polissó,
ni per lladre ni traïdor;
tot n’és causa, bona amor,
viure en una tirania.
El que potser no sabia el jutge Marchena és que no condemnava unes persones innocents, sinó que estava intentant condemnar tot un poble, un poble que no s’havia empassat ni por ni mentides; un poble que quan se sent atacat (i en tenim experiència!) fa el que millor sap fer: organitzar-se. I ho fa de la manera que millor sap, de manera pacífica.
El tsunami democràtic es va fer gran gota rere gota i les multituds es troben a Barcelona; i davant elles –un cop més– tot un escamot policial armat, preparat per combatre tots i cada un dels manifestants en el cos a cos o detenir tot aquell que gosi apropar-se al cordó, independentment del sexe, l’edat i la raça.
Una vegada més, Espanya intenta mostrar que la violència neix en els estudiants, els jubilats i els infants que es manifesten davant la repressió estatal. Però el temps acabarà posant cadascú al seu lloc i es demostrarà arreu que la veritable violència neix en aquestes institucions caduques, on ningú es pronuncia ni fa una crida a la democràcia davant una sentència que destaca per l’absència de drets civils i defensa de les llibertats, ni quan la policia carrega contra manifestants asseguts amb els braços alçats.
En definitiva, a Catalunya ara les coses estan tenses, com ja hi varen estar la tardor d’ara fa dos anys. Tenses perquè la gent s’ha adonat de la capacitat de mobilització que té, perquè la gent s’ha adonat que si es mantenen organitzats i pacífics són molt molestos per a l’opressor. I això val per a Catalunya, el Gamonal o Múrcia.
Per això les properes eleccions no les podem viure des de la resignació, que és on ens volen. Les hem de viure des de la il·lusió d’aquells que en la injustícia ens aixecam i cridam que no ens rendim, que tot és possible i que tot està per fer. Per això, i per mil raons més, vàrem decidir que MÉS-Esquerra havia de presentar-se a les eleccions del 10-N: perquè ara més que mai és el moment de ser-hi.
