El cicle sense fi de les no notícies
Cada curs escolar que comença té un vessant informatiu molt important: hi ha novetats educatives? Quina és la situació econòmica de les famílies que han d’afrontar una despesa tan gran? Quin és l’estat dels centres i dels seus equips docents? Elena Navarro i Blanca Orell ens donen algunes claus aquesta setmana que ens ajudaran a col·locar peces a la panoràmica de les Balears. Fins aquí, tot bé, res a dir i molt a llegir i aprendre.
El que costa aguantar cada vegada més és aquest folklore que alimenta hores de determinada classe de televisió, un cicle de no notícies que mai no acaba i que es basa a dir allò que no necessitam que ens expliquin: que fa calor, que fa fred, que els nins estrenen motxilla per anar a escola i que els Reis d’Orient duen regals. Aquesta no informació serveix per passar l’estona, sense pensar massa ni fer un esforç per entendre millor el món que ens envolta.
Ara toca el començament de les classes i l’arribada de la tardor. Les pantalles s’ompliran de nins camí de l’escola, contents, indiferents i tristos. Si els caçadors de ‘notícies’ recurrents troben un infant amb facilitat de paraula, les gracietes del nin tindran els seus minuts de glòria. I tot acabarà en qüestió de 24/48 hores fins al curs que ve. Després tocarà saber que ja ha arribat la tardor, o l’hivern, o Nadal, o l’estiu, quan es tornarà a posar sobre la taula que fa calor, que les platges estan plenes de turistes i que la gent aprofita per descansar en aquesta època de l’any.
Aquestes no notícies no diuen cap mentida –no són fake news–, però tampoc no van més enllà de la superfície, de les coses evidents. Potser seria millor qualificar-les d’entreteniment, en lloc de parlar de periodisme, però en molts casos ocupen un espai en els informatius televisius i adopten una disfressa que no els pertoca. Perquè els periodistes tenen la missió de cercar, investigar, trobar la informació que es vol ocultar; analitzar, prioritzar, explicar i aportar a la societat un contingut veraç i de qualitat. La credibilitat dels professionals i dels mitjans és fonamental, però en l’àmbit de les no notícies ni tan sols entra en joc, perquè no es mostra res que no es pugui comprovar a simple vista sense necessitat de cap intermediari.
Tampoc no s’ha de caure en la trampa de pensar que aquestes no notícies són del tot innocents. Aquestes píndoles d’entreteniment en espais informatius despisten, desvien la mirada cap a fets insubstancials i són petites dosis d’anestèsia per a l’esperit crític. La tria de continguts per part dels mitjans de comunicació mai no és innocent ni casual, i és prou simptomàtic que les no notícies siguin gairebé idèntiques en bona part dels canals televisius generalistes.
Quin pot ser l’escut de protecció contra les no notícies? La recepta és un clàssic que mai no passa de moda: acudir als mitjans valents, que miren més enllà i que tenen vocació de mostrar, i no d’amagar, la complexitat del món que ens envolta.
