Tenir por del cel

El pas dels anys ens concedeix la gràcia de l’experiència. Si la podem combinar amb més o menys fortuna amb un polsim de criteri i un bon raig de memòria sana, arribam a l’excel·lència experiencial. Malgrat tot, sembla sovint que l’acumulació d’experiències amb el pas dels anys ens confereix una pàtina apocalíptica i passadora de pena envers allò que sabem que no podem controlar, que amb el temps anam descobrint que és quasi tot.

Aquest estiu ho he dit: “Tenc por del cel”. I ho he repetit: “El cel em fa por”. Hem passat un mes de juliol sencer sense veure de prop ni de lluny cap nigul. No hem viscut cap dia xalocós. Dies caniculars, cel límpid, sol radiant i fogós. Vivim l’estiu més calent de les nostres vides (i no és el tòpic de “no n’havíem tengut cap mai com aquest, d’estiu”). Hi ha dades científiques que ho avalen. La mar de la nostra costa és tres graus més calenta que la mitjana de les quatre darreres dècades. Més de 28 graus. Es preveu que pot arribar la setmana que ve als 29, una temperatura mortal per a la posidònia, entre altres espècies, i que podria fer augmentar, també, el nivell de la mar.

Enguany tenc por del cel perquè veig que no té filtres i que evapora tones i tones d’aigua cada dia, que pugen al cel i que, expert i apocalíptic com he tornat, em remeten a la gran torrentada que assolà Manacor el 1989, o la molt més recent de Sant Llorenç, amb l’afegitó de 13 víctimes mortals.

Jo mateix, i molta de gent del meu entorn que sufoca la calor dels nostres estius amb els vuitanters ventiladors, amb els clàssics ventalls i amb l’eterna concurrència a la frescor salvatge i salada de l’aigua marina, he arribat a dir-ho també enguany: “L’any que ve per mi posaré un aire (condicionat)”. Sí, “per mi posarem un aire enguany”. “Hem posat un aire”. Nosaltres, els qui tenim por del cel que hem encalentit amb el canvi climàtic i l’escalfament global, volem posar un aire.

Són fenòmens repetits ençà i enllà i en àmbits diversos per milers d’habitants d’aquesta illa nostra acalorada. Llegia aquests dies a Twitter: “Conservem aquests tresors naturals sense por ni mitges tintes. Ho gaudiran les generacions futures. Abaixem d’una vegada la pressió sobre el territori”. La sentència il·lustrava un grup de gent en barca. Fregam el milió d’habitants. Si tots anam en barca, anam d’excursió a la serra de Tramuntana, visitam coves salvatges i cercam cales verges i inhòspites, la pressió sobre el territori és brutal. O només ho podem fer els qui som d’una determinada classe o adscripció politicoideològica?

Som els mateixos, també, que ens queixam de l’excés de turisme, dels pestilents i maleducats ‘guiris’, gats balconers que només venen a deixar brutor, però hem arreglat una caseta que ens va deixar la tia eixorca per llogar a 300 euros (no sé si faig curt) el cap de setmana. Per llogar a turistes que, en aquest cas, perden miraculosament el qualificatiu de ‘guiris’.

I som els mateixos, encara, que predicam la necessitat d’energies netes i renovables, però que feim escainar tot el galliner quan tenim notícia d’un projecte de molins devora ca nostra (perquè fan molt de renou) o que escrivim una carta al director i feim una instància a l’Ajuntament quan sabem que en aquella finca tan guapa hi volen posar plaques solars. Els mateixos que volem transport públic si no és un tren que ens xapi per la meitat la finca que ens va deixar el padrí.

Els mateixos, som, que ens reivindicam com a éssers socials i components d’una comunitat dinàmica i moderna, però que anam a viure a fora vila per no haver de sentir fornicar els veïnats de dalt o la música de la festa a la finca del costat el divendres a les dues de la matinada. Els mateixos, som, que estimam els nostres pobles, però no hi volem viure.

Som, nosaltres, les persones solidàries que pagam un apadrinament a l’Índia, per a aquells pobres ninets, i no sabem que a la nostra mateixa finca de pisos hi viuen quatre germans menors que van bruts, que de deu dies nou no van a escola i que malmengen sis dies dels set que té la setmana.

Som, o arribarem a ser, els qui bravejam de mallorquinitat i mostram amb tant d’orgull l’illa com el biquini a Instagram: “Veranito. #goodvibs #miisla”.

Som, molta d’aquesta gent, els qui volem liderar un canvi de consciència més enllà de nosaltres i, com els capellans, predicam el que no creim. No és senzilla, la coherència. I que me’n guardin els déus, de dir a ningú el que ha de fer, perquè només pot tirar la primera pedra qui estigui lliure de pecat.

He dit que el cel em feia por. I he dit que els anys m’han confegit un vestit d’experiència i temor apocalíptica. O deu ser només un poquet de nitedat covada pel temps i encesa per la calor?

Antoni Riera Vives és periodista