Carles i Pau Riba. Actitud i anècdota (1970)

De l’article de Rossend Llates (Barcelona, 1899-1973) a Destino (11-IV-1970) sobre unes al·lusions al poeta i crític de literatura Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) fetes pel seu net Pau Riba (Palma, 1948 - Tiana, 2022), cantautor, artista i escriptor que va morir diumenge passat. Traducció pròpia. Llates, periodista, traductor, compositor, havia estat empresonat després de la guerra.

Que un jove que és o que pretén ser literat intenti minar el prestigi d’un home de lletres prestigiós de les generacions anteriors ha estat sempre un recurs dels joves per obrir-se pas, i com més important és l’atacat més aspira a destacar-se l’atacant. [...] És el cas que ha promogut un cert enrenou en els cercles i cenacles literaris catalans -potser amb algun lleu ressò en altres més enllà de l’Ebre- a propòsit d’unes declaracions del net de Carles Riba, el poeta-cantor Pau Riba, posant en solfa els seus familiars i en particular el poeta i crític, autor de la prodigiosa traducció de l’Odissea i de tantes i tantes poesies líriques en la línia intel·lectual europea del seu temps, a més de penetrants assaigs crítics sobre temes catalans i universals. Carles Riba seria “...intel·lectualista, burgès i feixista”, amb totes les conseqüències que el lector pugui imaginar-se. [...] Alguns, a propòsit d’aquest aparent desafiament del net a l’avi, han parlat de ruptures entre generacions i de casos freudians. Dissortadament, o feliçment segons com es miri, en el nostre petit món es transparenten terriblement les anècdotes rere la superfície més aviat publicitària de les actituds, sentides o fingides (o meitat una cosa, meitat l’altra). [...] Pel que fa al gest “atrevit” que comentem, crec que ningú per aquí no s’hauria de sorprendre, ni tan sols enfadar-se. Recordem que deu fer cosa d’un mig segle, Salvador Dalí, molt jove i ja famós, quan residia a París i formava part del grup surrealista de Breton i participava de les seves lluites en primera fila (així com ara renega d’ells i els tracta amb sarcasme), va publicar en una revista d’aquella tendència -aleshores de l’última novetat a la fira d’“ismes”- uns versos, o cosa semblant, sobre la pròpia mare que provocaren un gran enrenou entre els seus familiars. No cal dir que es va buscar per tots els mitjans una concòrdia entre la família i el jove geni. No va ser possible. [...] Per sort, el temps, que espatlla moltes coses, n’arregla algunes i, a la fi, tot va ser feliçment oblidat. [...] Aquests raonaments són còpia dels que ara em faig a mi mateix per apaivagar el meu disgust davant l’espantall d’un Carles Riba “burgès i feixista”, condecorat pel seu net Pau Riba. [...] M’he sentit en el deure de retre el meu tribut d’admiració i afecte a Carles Riba. Aquells que el tractaren saben que era ben lluny dels dogmatismes, que era d’esperit ampli i potser dotat del defecte de proposar-se d’atendre massa “la raó dels altres”. [...] M’imagino el gran Carles Riba en un terrat del paradís, mirant cap a la Terra menuda com una pilota de jugar (la comparació és de Dant). En eterna tertúlia s’aplega eternament amb Josep Maria López-Picó, l’altre Josep Maria de Sagarra, i -en el cel tots conversaran com si res- l’il·lustre Manuel de Montoliu. [...]