OPINIÓ

El canvi és en l’actitud

Aquests dies arriba a les llibreries la reedició d’El Canvi, el llibre enciclopèdic de Miquel Bauçà que va marcar un abans i un després en l’obra de l’eremita urbà de Felanitx. A l’entrada Canvi, el hi deia: “Els parlants en el fons ho saben: era inimaginable només fa uns anys la manca d’abrandament, tot parlant amb les mateixes paraules dels mateixos temes”. I avui, tants d’anys després, continuam davant aquest esmorteïment insostenible de la idea de canvi, de la necessitat. Ens cal dotar els significats de nous significants, i viceversa, per retornar la llum a les coses, avui tan apagades dins la fredor de la indolència. I qui és, que hi haurà de ser per aconseguir-ho?
Hi ha, primer, els qui es conformen. Veuen les coses, les entenen i, fins i tot, senten endins el dolor de comprendre que allò no està bé. Que no està bé aquell clot en el carrer, aquell fanal que s’apaga i s’encén, que no està bé aquella targeta opaca, que no està bé aquella princesa lladre o que no està bé una granereta de quatre-cents euros. Però aquests, els qui es conformen, han sabut posar cuir, un cuir molt intern, un cuir a l’ànima, perquè senten endins la fiblada del dolor, però s’hi avesen, resguardats dins ficticis castells de tanmateixos envoltats per fossats on agressius mesiguals rugeixen ferotges sota un cel on esclaten com llamps lluminosos temibles jahoveurems. És l’avès al dolor, la temuda immunitat de l’ànima davant el mal, aquella tolerància que tenen els indolents. Res no canviaria, si hagués de ser per ells. Dins els indolents hi ha els qui es queixen amargament o dolça i els qui callen, amb resignació o amb remordiments. Però una cosa tenen en comú: desitgen el canvi, però res no fan per provocar-lo.

Hi ha, també, els proselitistes. Engrescats en una causa, o en mil i una, prediquen com pastors exaltats cercant adeptes per a les seves religions. Viuen ofuscats per una opacitat que no els permet veure-hi més enllà de les seves raons, protegits per una cortina que ells consideren objectiva i racional i que, tanmateix, perd tota capacitat de convenciment a partir del moment que implica per als potencials nous prosèlits l’assumpció d’una nova religió ideològica i, sobretot, la militància en grups sectaris que clouen en les seves idees obtuses una visió del món rònega i pobra, allunyada de la diversitat i incapaç d’assumir postulats que no siguin defensats per la secta (sigui un grup religiós, polític, intel·lectual o econòmic). Amb els rivals ideològics són implacables: desqualifiquen, insulten i de vegades fins i tot ho fan amb més vehemència amb els qui tenen més a prop ideològicament que no amb els qui són als antípodes del seu pensament. Dins aquests hi trobarem, tanmateix, també dos grups més: els conseqüents i els incoherents. Els primers viuen turmentats per una rectitud operativa impossible d’assolir. Als segons el turment els ve per la divergència entre la seva prèdica diària i el seu modus vivendi quotidià, tan allunyat del seu ideal de vida, volgudament acomodat.

Finalment, hi ha els vitalistes. Saben que el món no funciona. Que el país està oprimit. Que el poder sempre corromp, o que, si més no, acomoda. I que el fanal s’apaga i s’encèn i que el clot, si s’adoba, és amb pedaços. Són asistèmics i creuen en les persones, en cadascuna per separat, i en els conjunts i agrupacions, però no prediquen. Viuen. En positiu, mirant de ser pols atractiu, focus de llum, líders ignots, campions discrets, herois de carn tant més humana que la que tots, un poc o un molt, tenim a l’abast, adesiara. Sí, podrien ser una variant un tant difusa dels proselitistes. Però no, perquè un vitalista, mal que per dins pugui jutjar, no ho dirà mai ni mai voldrà estirar barroerament la idea del proïsme cap a la seva idea.

Són, tots aquests, els conformistes, els proselitistes i els vitalistes, segurament necessaris en l’assoliment de qualsevol causa o objectiu. Cadascú en el seu paper, cadascú en la seva funció, tots hi han de ser d’una manera equilibrada, sense que un guanyi el terreny a l’altre, perquè tots, al cap i a la fi, són una mostra de consciència i de capacitat crítica envers les coses que no funcionen. Tots, ben certament, no es conformen a existir, sinó que, finalment en tant que congèneres de l’espècie humana, volen ser. Només així podem garantir una gent millor, un país millor i un món millor: prenent conscència de qui som i de per què hi som. Només així podrem garantir el canvi, que arribarà primer per la consciència i finalment per l’actitud.

PS. Caldria, potser, haver fet també un apunt, encara que hagués estat lleuger i poc concret, d’una altra classe de gent: els etiquetadors. Però d’aquests n’haurem de parlar, si és lleu i és avinent, un altre dia.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF