Cansament de Djokovic

Djokovic pretenia jugar l’Open d’Australia i al final no el jugarà, ja l’han avisat que tampoc no jugarà a París si no es vacuna, s’ha complicat el seu pols històric amb Nadal i Federer per veure qui s’acaba convertint en el millor tenista de la història, els antivacunes l’han convertit en una icona i només faltava l’alcalde de Madrid dient que el voldria veure jugar el torneig de tenis de la capital d’Espanya, en una picada d’ull dels que fan veure que llibertat equival a barra lliure, s’encomani qui s’encomani, perquè ja se sap que si els hospitals estan al límit és per culpa dels sanitaris, que els truques i no contesten.

A Djokovic li van fer creure que podria entrar a Austràlia, i quan se li va començar a complicar l’entrada va provar de forçar-ho amb mentides que han quedat al descobert. I al final ha hagut de tornar a casa amb la raqueta entre les cames.

Hem estat 10 dies amb Djokovic fins a la sopa, afegint fatiga a la fatiga pandèmica. I per a un número u mundial no val allò que qualsevol publicitat és bona publicitat. Amb el permís dels fans del jugador, quedar associat a un culebró en què fas el paper de l’espavilat, famós, intocable, per sobre de la veritat i la mentida, i en què acabes perdent, és la pitjor de les derrotes. Com a model de gestió de la imatge, serà un cas d’estudi. Com a cas de justícia en un món on tot té un preu, la història ha acabat bé.