El caló del Moro i els peixos morts
Les Balears lideren la reactivació econòmica a Espanya gràcies a una temporada turística exitosa, diu el titular d'un dia d'aquesta setmana. El titular no entra en detalls (a posta és un titular) i no especifica que amb això no n'hi ha prou per aturar les tremolors que afecten TUI, el touroperador gegant de referència a Balears després de la caiguda i estampida de la britànica Thomas Cook (se'n recorden? Això i la borrasca Glòria suposaven la fi del món, abans que arribàs la pandèmia). Tampoc no avisa que, segons moltes veus del sector, és cert que la temporada ha estat millor del que esperaven, però que encara es troba lluny d'allò que consideren l'ideal, que va ser l'estiu del 2019, quan es va arribar al màxim conegut fins ara de massificació a les Balears. Van ser els temps que es va començar a parlar amb insistència de la necessitat d'un canvi de model, i fins i tot el Govern va dedicar part del nom de la conselleria de Iago Negueruela a aquesta qüestió. Ara sospiram per poder repetir el model, i per mantenir-lo i ampliar-lo encara amb més urgència, més acrimònia i més cobdícia. Enguany quasi no han vingut creuers...
Passat pel tamís de la pandèmia, el canvi de model és tan exitós que el titular de premsa de l'endemà són les quatre hores de coa per poder fer una capbussada al caló del Moro. Això sí que causa sensació i tothom en parla: aviat corren rumors que hi ha gent que ha esperat fins i tot dos dies per accedir a la bella caleta, i no tardarem molt a trobar-hi les restes d'algun foner que encara espera tanda. És cert que les xarxes socials i la dèria per penjar-hi selfies ajuden al col·lapse, però no donem les culpes al canal per on viatgen les noves: abans no existien Twitter, ni Facebook, ni Instagram, i la Capella Sixtina ja estava sempre estibada de gent que s'hi acaramulla sense ni mirar les pintures murals de Miquel Àngel, que al final són el que menys importa. Aquí tampoc importa el lloc sinó haver anat al lloc, poder tatxar el topònim d'una llista d'indrets a visitar i poder divulgar, naturalment, la foto dels infants jugant damunt les roques del caló, amb la mar i els penya-segats com a decorat de fons (abans que existissin les xarxes socials, acudien al lloc de feina amb els sobres de les fotos acabades de revelar). S'ha de dir que també ajuda bastant a envair el caló del Moro, o qualsevol altre punt de la costa del Migjorn mallorquí, la incomparable autopista entre Llucmajor i Campos, que sempre som a temps d'ampliar fins a Cala s'Almonia. I tornen a tenir raó Terraferida i el GOB quan denuncien l'ús d'imatges del caló del Moro presentant-lo com una platja verge, per part de l'Ajuntament de Santanyí. Imatges obtingudes, naturalment, en temporada baixa, quan no hi ha ningú.
Mentre aquests titulars se succeeixen, n'arriben d'altres en paral·lel, referents al desastre de l'albufera del mar Menor, a Múrcia. Cinc milions de peixos morts arran de l'anòxia, l'enverinament de les aigües a causa (no cal quasi ni dir-ho) de l'acció humana. Quan convé feim veure que les distàncies són majors del que realment són i fingim que les desgràcies són enfora, però l'albufera del mar Menor i el caló del Moro no són tan sols la mateixa mar, sinó també la mateixa vorera. El mar Menor, ara mort, és aquí, al costat. Els que l'han mort, o els seus semblants, també són aquí. Baltasar Porcel té una novel·la titulada Lola i els peixos morts. No tracta de desastres ecològics, però la imatge dels peixos morts li serveix per representar tot allò que hi ha de podrit a la vida de les persones i de les societats: abusos de poder, mentides, desitjos covats i mal dirigits, ànsies d'acaramullar doblers de qualsevol manera. L'estupidesa i cinc milions de peixos morts fan la mateixa pudor.
