El "Calendari dels pagesos" torna ell tot sol (1976)

Columna íntegra de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) apareguda tal dia com avui a 'Serra d’Or' (15-I-1976). L’anuari 'Calendari dels pagesos' és la més antiga de les publicacions periòdiques vives en llengua catalana. Triadú explica en aquest article que de 1939 a 1976 un periòdic tan útil com innocu va ser forçat a renunciar a l’idioma propi i natural.

Tinc a la vista una petita però detallada reproducció fotogràfica de la portada d’un exemplar històric del popular Calendari dels pagesos. Es tracta, en aquesta reproducció, del número corresponent a l’any 1940, imprès a Barcelona (“Imprenta Elzeviriana y Libreria Camí, Joaquín Costa, 64”) el setembre del 1939, Any de la Victòria. A dalt de tot de la portada diu: “Any 70 de sa publicació”. El peu d’impremta i l’adreça surten escrits en castellà perquè amb molt bon cop d’ull els editors degueren considerar que aquesta mesura (dictada pel nou ordre establert o bé aconsellada per la prudència) donant un caràcter mínimament bilingüe al “Calendari ”, ja feia el seu fet en aquelles circumstàncies, i qui dia passa anys empeny. Tanmateix, ai las!, com prou gràficament indica una creu al damunt de la fotografia esmentada, el Calendari dels pagesos desaparegué i es convertí en el Calendario de los payeses. I així ha durat trenta-cinc anys. Perquè enguany, o sigui en l’any bixest de 1976, tornem a tenir Calendari dels pagesos, amb data d’octubre de 1975, en l’any 115 de la seva publicació. Ha tornat tot sol, però d’un ben llarg viatge. El nostre viatge. Jo no sé, i tant se val, si algú l’ha empès a tornar, si algun fet concret ha determinat que es produís aquest gest tan decisiu, només comparable, en transcendència, a la vida i a la mort. Ara entre nosaltres els fets van així, i estem, doncs, de retorns i de noves naixences. Tornen festes, tornen prestigis i admiracions; tornen noms a biblioteques, a ciutats i viles; tornen també adolescents que de nens havien perdut la llengua, i torna un calendari, una petita obra popular, venerable i catalana que era morta. És la força de la raó i és el pes de la vida. El Calendari dels pagesos del Principat de Catalunya havia sortit en català des de l’any 1861, cinc anys després que el prestigiós Calendari del pagès i a no massa distància dels primers calendaris, almanacs anuals o “pronòstics” que havien aparegut als inicis de la Renaixença. El calendari havia travessat totes les èpoques i havia sortit indemne de totes les vicissituds de la vida pública. No se li podien trobar referències polítiques discutibles (és un dir!) i en tot cas no li mancava –ni li manca en aquesta nova sortida genuïna– la llicència eclesiàstica. Fins i tot en la parla popular d’aquests calendaris en deien “parenòstics”, i qui sap amb quina oportuna inconsciència batejaven, així, un producte que ajuntava el càlcul astronòmic i el còmput eclesiàstic... Res no hi valgué, però, davant una política que volia arrencar l’arbre amb arrel i tot, i el calendari fou obligat a canviar de llengua. Això indica la creu al damunt d’una fotografia: la supressió, en aquells llargs anys, d’una de tantes publicacions periòdiques en català, aquesta tan senzilla i casolana, i a la qual avui, com a un fènix domèstic, hem de donar la benvinguda com si fos de nou en nou.