De cacera, però sense col·lectivitzar
Aquests dies han tornat a quedar clares dues qüestions. La primera, que els discursos de l’extrema dreta tenen conseqüències indesitjables, com la desfilada de nazis pel centre de Madrid cridant “fuera maricones de nuestras calles”, encara que la presidenta Ayuso mantingui allò que l’homofòbia només existeix en els (mals) pensaments de les esquerres. La segona, que als promotors dels discursos d’odi no els agraden paraules com 'col·lectiu' o 'col·lectivitzar'. Es veu que encara no han trobat la manera d’apropiar-se-les, i mira que fa uns mesos varen tenir l’atreviment de crear fins i tot un 'sindicat' per defensar els treballadors autènticament espanyols.
L’increment de les agressions homòfobes, amb grups que fins i tot s’atreveixen a anar “a la caza del maricón”, s’ha provat amb evidències innegables, especialment d’ençà de l’assassinat del jove Samuel, i ens recorden que no som tan enfora de la memòria dels gais i lesbianes retratada al documental d’Andrea Weiss Però que tots sàpiguen que no he mort (en homenatge a les paraules de Lorca, que mai no hauria votat Vox), literalment 'caçats' pels franquistes durant la Guerra Civil.
És el que té treure de l’armari l’orgull de ser 'políticament incorrectes' quan en realitat aquesta incorrecció no és altra cosa que anar contra els drets socials i les llibertats de totes amb la cara alta (o al sol). I és que no és l’única modalitat de caça de moda en els darrers temps. A les Canàries, sense el dramatisme que acompanya l’erupció del volcà a la Palma, fa uns mesos que va arribar a ser notícia (allò suficient com per no haver de gratar o estirar el fil) la cacera d’immigrants organitzada des de grups de WhatsApp de gent racista i d’ultradreta. Res que no haguessin inventat abans les mateixes institucions, com els ajuntaments que premien els policies locals per multar immigrants irregulars i manters. O el mateix reconeixement que, no fa tant, feia la Policia Nacional d’organitzar batudes a domicilis de senegalesos per omplir els vols de deportació que el Ministeri de l’Interior contractava amb Air Europa. Des de l’esfera pública i els mitjans es dona una pàtina de normalitat a allò que atempta contra els drets humans més bàsics, fins i tot quan l’objecte de la cacera no són les persones racialitzades, i l'“a por ellos”, una altra modalitat de caça, s’estén contra els dissidents del règim del 78.
Els caçadors solen rebre un tracte exquisit per part de les forces i cossos de seguretat, com es va veure diumenge a Malasaña i, amb honroses excepcions, també per part de la judicatura. Ho hem comprovat amb l’assassinat de Guillem Agulló o no fa tant amb l’atac feixista a Blanquerna, i a l’inrevés amb Pablo Hasél o Valtonyc. Al final, també hi ha molts membres del club del rifle a la policia i la 'justícia'. Fins i tot a la política.
Una altra modalitat de caça visibilitzada aquests dies és l’assetjament a les dones que decideixen avortar, i que a més són privades del seu dret legal de fer-ho en el sistema públic. Els metges que s’hi neguen són tan fonamentalistes com els assetjadors, i pertanyen a les mateixes sectes ultracatòliques que financen i emparen l’extrema dreta, i la carrera de no pocs metges i d’alguns magistrats.
Potser la caça primigènia promoguda a Europa va ser la de les bruixes, dones que justament defensaven la prevalença d’allò col·lectiu en els inicis del capitalisme, davant l’individualisme i l’extractivisme que el nou sistema imposava, com bé explica Silvia Federici. La cacera contra les dones continua, i les dades de violència masclista en són un dels indicadors, ens recorda.
Prolifera també la cacera de persones sense sostre, que s’han triplicat amb la pandèmia, no fos cosa que un dia d’aquests descobrim que l’accés a l’habitatge és ja el principal factor d’exclusió a la nostra societat, i que potser el problema no són els ocupes.
Amb el McCarthisme, als Estats Units es varen passar dècades caçant presumptes comunistes, i aquí l’oligarquia econòmica i mediàtica s’ha cobrat no fa molt una peça major com és el cap de l’exvicepresident del govern, Pablo Iglesias, per les seves idees, mentre els perpetradors de grans mangarrufes continuen als seus càrrecs, tot un símptoma de salut democràtica, com la detenció il·legal de Puigdemont.
La darrera imatge de caça d’aquests dies ens la deixa la persecució a cavall d’haitians a Texas, digna d’una pel·lícula de terror esclavista. Però no és una pel·lícula, com no ho és tampoc res del que us acab de contar. Si hem sobreviscut com a espècie no és per ser gaire més intel·ligents que altres animals, sinó per haver fet servir aquesta intel·ligència en col·lectiu, com sosté Yuval Noah Harari a Sapiens. No seríem aquí si no haguéssim cooperat ni col·laborat pel bé comú. Tenim la recepta, no ens deixem involucionar. Col·lectivitzem-nos!
