Els ‘bons’ propòsits de la generació més letal de la història

Fa unes setmanes Alba Tarragó ens va treure un somriure —un poc trist, sí— amb una peça sobre els nostres propòsits d’any nou. Hi analitzava els explícits propòsits per al 2026 d’una majoria d’usuaris de les xarxes que havien decidit “avantposar-se” obertament.

L’article repassava la despenalització social del narcisisme i de l’egoisme, i com ara resulta normal i cool explicar urbi et orbi —com si això pogués tenir el més mínim interès per a la resta de mortals— uns propòsits d’any nou reduïts a cuidar-se, escoltar-se, invertir en un mateix, dedicar-se temps, perseguir els propis somnis —normalment poca-soltades poc originals—, posar-se en forma, millorar l’skincare diari... I ben alerta a proposar-se públicament de fer res per la família, la professió, la societat... que això ja sona tan ranci com el farcit de cabell d’àngel.

Són signes del temps. Fa estona que la gent, en comentar qualsevol feta —inclosa una desgràcia de l’interlocutor— troba la manera de connectar àgilment amb el seu JO suprem i clavar la llauna sobre qualsevol contingència referida a la seva excelsa persona. És aquell “jo també” que se’ns escapava de petits, però que se suposava que superàvem en arribar a l’edat adulta.

Ara ja no: la vida és massa curta per escoltar els altres o per interessar-nos pels seus problemes i inquietuds. Tanmateix, ningú no ens semblarà més interessant que nosaltres mateixos. El resultat són uns monòlegs confrontats, amb falsa aparença de conversa i absolutament extenuants. Idò jo...

El narcisisme en la seva versió més elemental també s’ha instal·lat a les nostres vides. Sovint ho he constatat en recórrer el carrer de ca nostra, llarg i ben traçat, des del centre fins a l’extraradi. No fa tant era un carrer “real” amb oficines, tallers, ferreteries, vidriers... i botigues de roba, de discos, de motos, de mobles... I, ja pràcticament a les foranes, un gran establiment de venda de maquinària agrícola amb preciosos motocultors grocs i vermells.

No en queda res. Ara tot el traçat és un gran homenatge al JO més material i banal: gimnasos, acadèmies de zumba o de swing, espais zen de ioga, meditació o reflexoteràpia, salons de tatuatge, clíniques dentals, centres de depilació i d’implants capil·lars, perfumeries i dietètica, perruqueries i barberies, massatges i spa... i ungles, naturalment: Sweet Nails, Eternal Beauty, Luxus Seda Nails, Silver & Silken Nails... Una, com a reclam publicitari per a les clientes, llueix un eloqüent rètol de neó: “Soy una mimada”. Com diu Alba Tarragó, “No estam bé”.

Però tornem als “bons” propòsits. Per exemple, els de jubilació, tot un clàssic i igualment símbol de l’època que ens ha tocat viure. Hi pens sovint —qüestió generacional— quan sent recitar a una persona formada i madura l’enfilall de propòsits de jubileu: dormir fins tard, no preocupar-se per res, desconnectar, fer aiguagim, pilates, marxa nòrdica, hiperactivitat banal, cercles d’energia, vida social, dinars i sopars... I, naturalment, viatjar. Viatjar moltíssim i barat. La gràcia més grossa d’estar jubilat és produir indiscriminadament emissions de CO2 a bon preu i en qualsevol època de l’any.

Ha arribat la gran jubilació boomer. I coneixent-nos, no ens resignarem a una innòcua jubilació clàssica: tele, visita d’obres i dòmino. Viurem la jubilació, segons els experts, amb una actitud molt més “proactiva”. En altres paraules, que continuarem fent una nosada.

Hem estat precisament la generació més destructiva de la història de la humanitat, tot i que l’esperit Peter Pan ens manté allunyats d’aquestes lletges tribulacions. Però si feim l’exercici de retrocedir als indicadors dels anys 70 i 80 —quan vàrem debutar en el consum autònom i en la depredació uniformement accelerada— veurem que el món era infinitament millor sense nosaltres.

Sap greu, però és així. De 1990 a 2020 hem perdut 178 milions d’hectàrees de bosc; des de 1950, hem produït 9.000 milions de tones de plàstic i només n’hem reciclat un 9%; el 1959 emetíem 15,9 milers de milions de tones de CO2, el 2022 arribàrem als 22,5; la concentració de CO2 a l’atmosfera ha augmentat de 354 ppm (1991) a 413 ppm (2020); el 1950 érem 2.500 milions de persones i ara en som 8.300 milions, un 230% més; el 1950 hi hagué 25 milions de turistes internacionals, el 2025 n’hem estat 1.520 milions; entre 1970 i 2020 hem perdut el 73% de les poblacions de vertebrats...

I ara? Desescalar, returar, revisar, ajudar a corregir... Pensa! Definitivament, hem estat la generació més letal de la història i sembla que, vistos els propòsits generals de jubilació, tenim intenció de continuar sent-ho fins al final. Ni l’edat ni l’experiència ens han conduït al propòsit d’esmena. Ens atorgam indefinidament l’autoindulgència plenària. Un altre signe dels temps.